El 2009 arribava el punt d’inflexió. L’Uni Girona, llavors de la mà d’un altre patrocinador i amb encara ben pocs anys de vida, superava l’Obenasa Navarra (69-61) i es convertia així en nou equip de Lliga Femenina. Tot un èxit, molt celebrat, però llavors ben poca gent s’imaginava el que vindria després. No és només que el club, d’ençà, hagi crescut de manera exponencial, sinó que el seu ressò ha sigut evident, en l’àmbit nacional i fins i tot internacional. Més d’una dècada després, Fontajau ha aplaudit permanències i ha celebrat títols. Consolidat a la categoria i amb currículum cada cop més ampli a Europa, el vestidor li ha obert les portes a jugadores de renom. La llista, mica en mica, es va fent llarga. Hi té cabuda Laia Palau, tota una institució, amb un palmarès increïble i des de fa pocs mesos als despatxos després d’abandonar la pista. També la flamant MVP de la Lliga, la nord-americana Rebekah Gardner. Però no són les úniques, ni de bon tros. Com que des de Fontajau a vegades també es poden contemplar les estrelles, s’ha pogut fitxar, i no una sinó dues vegades, a una jugadora com Chelsea Gray.
La californiana no és una peça més que arriba des dels EUA per completar el grup i oferir alguns detalls de qualitat. Ja a Girona va mostrar el seu potencial, tot i quedar-se potser a mitges. Ara ha acabat d’explotar. Guanyava dilluns el seu segon anell de la WNBA, sent una peça clau del Las Vegas Aces. Tant, que va ser reconeguda com la jugadora més valuosa de les finals d’un play-off que va tancar anotant 21,7 punts per partit. La cirereta del pastís, la recent convocatòria amb la selecció del seu país per afrontar el Mundial que tot just comença.
Són paraules majors, sense cap mena de dubte. I com és que, algú de les seves característiques, amb un potencial així, ha vestit fins a dues vegades la samarreta de l’Uni? Pere Puig, fins fa quatre dies mal comptats fent de director esportiu del club, és la persona ideal per recordar-ho. L’artífex clar de la seva incorporació. Una «suma de factors» van permetre la seva arribada. El primer d’ells, una inoportuna lesió. «Ella jugava a Duke, una de les tres millors universitats americanes, però es va fer mal i de manera greu. Va dedicar molt de temps a la seva recuperació i no torna a jugar fins al final d’aquella etapa». Malgrat això, és seleccionada al draft, però aquí hi entra en joc el segon factor. «Connecticut Sun l’escull en onzena posició, per sota del que s’esperava d’una jugadora com ella». Com que encara «no es veia en cor de competir al màxim nivell», marxa a jugar a Israel. «És una lliga menor, tot i que li paguen molt bé». Se li afegeix un ingredient més, una «tipologia de cos» determinada, força gran per ser una base. Malgrat tot, Puig assegura que «no teníem accés a jugadores així, però vaig anar-li al darrere, insistint a un agent que era un veritable tauró, dels pitjors que m’he trobat». Al final, jugadora i representant van accedir i el 2015 Gray acceptava fitxar per l’Uni. Ara bé, hi havia una condició. El contracte deixava ben clar que «a partir del segon mes d’estar a Girona, ella podia marxar quan volgués si rebia alguna oferta d’un equip d’Eurolliga».
Una experiència massa breu
Just això és el que va passar. Després de «dos mesos bestials» va tornar a fer les maletes per anar-se’n, seduïda per una proposta que li arribava des de Turquia. Tot i això, amb una desena de partits n’havia tingut prou per no deixar a ningú indiferent i engreixar uns números considerables: 18,4 punts acompanyats de 4,4 assistències i 4,8 rebots per actuació. «Va arribar quan faltaven dos o tres dies per disputar la Supercopa i es va convertir en una peça clau per acabar-la guanyant. No necessita fer 30 punts per ser determinant, tot i que també anota amb facilitat, sinó que aporta moltíssimes altres coses que ajuden l’equip».
Tancat el primer capítol, gairebé ningú s’imagina que Chelsea Gray en viuria un de segon a Girona. Mentrestant, té temps de sumar experiència a Europa i de guanyar el seu primer anell a la WNBA, amb Los Ángeles Sparks. Pere Puig la recorda llavors com a una jugadora «molt consagrada». Com li llança l’ham l’Uni per pescar-la una altra vegada? «Aprofitant la por que generava el coronavirus, i després d’haver estat un parell d’anys a Turquia, la convencem que pugui tornar cap aquí. Era el 2020, i llavors cau el primer títol de Copa de la Reina i un subcampionat a la Lliga. Supera la barrera dels 20 partits, més del doble que en la primera etapa. «El que passa és que jugàvem a porta tancada i quan les vam obrir, només era per a pocs espectadors. La gent no la va poder gaudir al màxim».
Gray farà 30 anys a l’octubre i presenta un currículum que va del bracet amb les seves aptituds a la pista. «Tenia tocs de genialitat com els de Magic Johnson. Costa molt veure bases amb aquestes característiques. Ella és una guanyadora que veu el bàsquet com un espectacle. Feia passades que no et podies imaginar, arriscant al màxim». Se’n va beneficiar l’Uni durant un temps. Potser insuficient. «La vam gaudir poc, però és un orgull per aquest club haver comptat amb algú del seu talent i les seves característiques». Ara, amb un present esplendorós i encara corda per estona, pensar en un tercer capítol es fa difícil. «Ho veig impossible, però qui sap...». Sigui ella o una altra, sempre hi haurà temps per seguir contemplant les estrelles.