Un gol havia encaixat el Barça en vuit jornades i en va rebre dos en mitja hora mal comptada, així que es va acomiadar aviat, molt aviat, massa aviat del clàssic. I del lideratge, del qual presumia precisament per la seva seguretat defensiva, que li donava aquest finíssim avantatge sobre el rival. L’equip blaugrana va passar sense pena ni glòria per un partit gran, per un partit de Champions, davant el campió de la competició, en el duel directe de la Lliga.
Va punxar davant l’Inter i va punxar davant el Madrid, i aquí, un esglaó per sota, hi ha el Barça, molt tendre per atendre compromisos d’alt voltatge. Un Barça de mantega que roda cap avall davant l’alegria del Bernabéu, que va escampar els dimonis del 0-4 de l’any passat davant un Barça pitjor, i d’un Madrid els jugadors del qual van fer la volta al camp, com si haguessin guanyat un títol. Encara queda molta distància.
Es trobaran rivals més difícils que el Barça d’ahir, que va sobreviure a una presumible tova i va reduir la diferència a la mínima abans de tornar a ser rematat amb un penal a l’últim minut. Escàs va de futbol el Barça per jugar-li de tu a tu al Madrid; insuficient si, a més a més, ha d’assumir un arbitratge sibil·lí com el de Sánchez Martínez. Res que no se sàpiga del que pot passar al Bernabéu.
Quatre canvis
Va pagar Piqué el seu mal partit europeu entre els quatre canvis que va practicar Xavi, obligat també per la necessitat de rotar, i en el clàssic n’hi va haver d’altres que es van guanyar un altre càstig. Encara no li ha arribat aquesta hora a Busquets, encara que el gran intocable de l’equip és Pedri. El capità va tornar a ser retirat del camp per Xavi, desbordat per tot arreu, vivint un clàssic desconegut per a ell, dels que havia gaudit en l’època de bonança. Potser és l’últim al Bernabéu, i que en el futur siguin els Gavi, Pedri i companyia els que recuperin aquell Barça. El d’ahir va ser una broma comparat amb aquell equip.
Un simulacre per molt en construcció que estigui, com argumenta el seu entrenador, encongit en una cita gran i, per tant, desbordat, capaç només de donar algun ensurt petit. El debutant Lunin va parar una pilota de Raphinha al primer xut del partit i va tornar a fer la migdiada, fins que l’àrbitre li va posar el despertador perquè no perdés el temps. Va marxar del seu primer clàssic sense una taca al seu vestit vermell. Sense suar ni tan sols pels nervis.
El Madrid es va fer enrere des del principi, sense complexos, gens prohibit ni recriminat per l’aval dels resultats. Ningú xiula aquest comportament al Bernabéu, que després va cantar «olé, olé!» en una llarga possessió. Ho feia Mourinho i ho fa Ancelotti, que l’ha dotat de més futbol i elaboració. Conjuga ara l’onze blanc la capacitat de jugar al toc i al galop amb Vinicius, tan disposat a sortir corrents com a embrancar-se amb el seu parell. Sergi Roberto va ser l’elegit per marcar-lo, mentre Balde, l’altra opció possible, se les va veure amb Valverde a l’altra banda.
La ràbia de Gavi
El Madrid es va refugiar amb el 0-0 per atraure el Barça i justificadament amb el marcador a favor, assegurat molt aviat, cosa que va augmentar el tremolor dels blaugranes, que van fallar pilotes fàcils des del començament i les difícils després, amb el peu flàccid a mesura que anaven perdent duels. Van començar a guanyar-los quan va entrar Gavi amb la ràbia.
Escombrats per la força física i el convenciment locals, va amenaçar tempesta a cada arribada blanca. Van ser poques però letals i en situacions d’avantatge. Sense demanar permís ni demanar perdó, Benzema va empalmar un xut després d’un rebuig de Ter Stegen amb quatre defenses al davant i Valverde va deixar anar una fuetada des del balcó de l’àrea, mentre les arribades del Barça es diluïen sense que ningú acabés la jugada, cosa que multiplicava risc d’un contraatac. Ni tan sols una centrada rasa de Raphinha, en l’acció més verinosa blaugrana, que es va passejar per la porteria sense que De Jong ni Lewandowski arribessin per mil·límetres. Benzema i Vinicius van estar sempre en inferioritat numèrica davant els quatre defenses, obedients enrere, amables i formals, mentre a Lewandowski el sacsejava Militao cada vegada que s’aproximava la pilota. Per si de cas.
Massa tou en el xoc sense cometre una falta (una de Lewandowski a tot el primer temps, dos als cinc inicials de la represa), l’evident manca d’intensitat va ser un llast tan evident com la nul·la personalitat de l’equip, sense solucions des de banda ni lideratge dins del camp. El vell Modric va deixar en evidència el vell Busquets en tots els conceptes futbolístics. Com Ancelotti va repassar Xavi i el Madrid va acomplexar (més) el Barça.
