No sé vostès, però jo sóc incapaç de distingir Xi Jinping de Jackie Chan, no sé quin dels dos dirigeix la Xina ni quin és ambaixador de la Unicef, encara que, en honor a la veritat, tampoc sé en què es diferencien les dues feines. Segons la llegenda popular, els xinesos s’assemblen tots, però això són contes xinesos, perquè sóc capaç de distingir Mao de José, el xinès que ara porta el bar situat sota la redacció del diari.
Probablement Chan i Xi siguin la mateixa persona, encara que quan exerceix de jerarca hagi de contenir les seves ganes de botar i saltar, especialment en les visites oficials a l’estranger, on aquestes expressions d’efusivitat no sempre són ben vistes. En lloc de saltar, somriu. Si voleu trobar Xi Jinping, busqueu-lo després d’un somriure. Un dirigent xinès sempre somriu, de fet, un xinès sempre somriu, sigui dirigent o no: el mateix Fu Man Chú no perdia el somriure ni mentre col·locava meticulosament escuradents sota les ungles del torturat de torn. Xi Jinping tampoc la perd mentre amenaça els Estats Units ni mentre ordena unes maniobres que deixen Taiwan amb el cul així petit.
Com que entre la pandèmia, el canvi climàtic i la guerra d’Ucraïna el món estava la mar de tranquil, Nancy Pelosi va improvisar un viatge a Taiwan. No per res, només per fotre, que diria un castís. Tenia unes hores lliures durant la seva gira asiàtica i es va dir, «doncs vinga, a Taiwan». Per veure què passa, que des que van deixar anar al món el covid, els xinesos estan molt tranquils, veurem què passa si fem una puntada de peu a un vesper, va pensar la bona de Nancy, a qui als seus més de vuitanta anys li és igual una guerra de més o de menys, que ja se les arreglaran els joves. A Espanya hi va haver la nina Nancy -la meva germana en tenia una-, de Famosa, és clar; hi havia la Nancy infermera, l’esquiadora, la de vestit de nit i fins i tot la de safari, faltava la Nancy sembradora de discòrdia, també anomenada Pelosi. Va arribar, va observar i va marxar. El conflicte ja estava servit.
Xi Jinping va respondre amb el somriure habitual i el consegüent desplegament militar, i no sé quina de les dues coses va atemorir més Occident. Un no sap mai per on agafar els xinesos, un poble que escriu el nom després del cognom (Jinping, per exemple, és el nom de pila del senyor Xi) és un poble desconcertant, gairebé impossible de desxifrar. És probable que algun occidental despistat prengués el somriure del senyor Xi com a senyal de debilitat, que deixaria passar sense més ni més el gest de Pelosi. Gran error. L’ancestral saviesa dels filòsofs orientals va encunyar una expressió, l’origen de la qual es perd en la nit dels temps, per donar a entendre subtilment a l’altre l’existència d’alguna discrepància. Xi Jinping, versat en l’art mil·lenari de la diplomàcia, la faria servir per respondre a qui li aconsellés fer-se el suec davant la visita de Pelosi a Taiwan:
-Taronges de la Xina!
Un paio que és enginyer químic però a qui la Revolució Cultural de Mao va obligar a treballar sis anys al camp és un paio que sap que cal acabar amb els paràsits abans que es mengin les tomates, cosa que no significa absolutament res però que podria ser perfectament un proverbi xinès que fes referència a la situació actual a l’estret de Taiwan.
Xi Jinping somriu també quan les organitzacions prodrets humans afirmen que la situació d’aquests a la Xina és la pitjor des de les protestes de Tiananmen. En aquest cas somriu perquè l’importa un tou, cal tenir en compte que els xinesos tenen molts tipus de somriures, i aquest en concret significa «que se’n vagin a protestar al mestre armer». La Xina és la pàtria de Sun Tzu, autor de L’art de la guerra, llibre de lectura dels nens xinesos a preescolar, des de que es va descatalogar El libro rojo. Un dirigent xinès dorm sempre amb L’art de la guerra a la tauleta, com Franco amb el braç incorrupte de Santa Teresa, encara que a aquesta extremitat no se li va sentir mai dir «mantingues els teus amics a prop i els teus enemics encara més a prop». Amb aquest llibre de capçalera, difícilment algú podrà enganyar Xi Jinping com un xinès.
Les maniobres amb foc real, el bloqueig del trànsit marítim i aeri i la mobilització de tropes que va ordenar Xi Jinping com a resultat del viatge de Pelosi conviden a aconsellar l’octogenària que, d’aquí endavant, si vol viatjar, s’apunti a l’Imserso , que a Benidorm ningú protestarà i a sobre ballarà cada nit Los pajaritos. La Xina ja és el líder econòmic mundial, per davant dels EUA. Facin els uns i els altres el favor de comportar-se, que no tenim necessitat de saber si ho és també militar o no. Més que Sun Tzu, tinguin present Confuci: «Abans de començar un viatge de venjança, cava dues tombes».
