Els va posar veu, una veu de sal, a Los Canarios, quan cantar en anglès era cosa d’estrangers, i va revolucionar la música que es feia a Espanya com si li tragués un queixal a aquest país mut. Va ser un crit des del silenci, que a més va posar en el mapa del món una nomenclatura, canaris, que corria el risc de ser tan sols la denominació d’uns ocells. Aquells canaris de la música, Los Canarios, va ser una construcció seva, com una peça de sorra en la gola de molts, dels quals ell en va ser el líder.
Teddy Bautista va ser després actor (a Jesucristo Superstar), músic per a uns altres, amic a qui els seus amics estimaven perquè també els resolia els problemes que venien de la gestió de les seves músiques, i finalment, deixant de costat la seva passió principal, que era la de compondre, la d’interpretar, va excel·lir com un dels més audaços creadors de l’empresa espanyola de la música, la SGAE, a la qual es va dedicar en cos i ànima, per tot el món. Amb ell, aquell organisme de representació artística, que vestia encara com Miguel Mihura, va trobar una vestimenta pop; ell mateix va anar envellint, però continuava sent un jove de texans, i va fer que el seu cos ballés a favor dels músics, els seus companys. Per això, des de dins i des de fora li van muntar, les multinacionals i les nacionals, campanyes de descrèdit que semblaven dirigides a la música, als drets de la música, i en realitat anaven per la seva jugular i els seus assumptes.
La història va començar quan la SGAE tenia molt poder (a Espanya es tendeix a dir això quan d’altres volen el poder, ha passat més vegades) i va acabar quan un jutge, el jutge Ruz, va decidir que la quantitat de denúncies (algunes per cobrar, o per dir que es cobrava, per la música a les esglésies o als casaments) bastaven per a posar un judici contra ell i contra els qui l’acompanyaven en la direcció de l’entitat de representació dels artistes.
Aquest judici va tenir un prolegomen dramàtic, de pel·lícula del 007, perquè l’esmentat jutge va enviar la guàrdia civil a què registrés la SGAE a les nou del matí de l’1 de juny de fa onze anys, per a tractar de trobar allí dins els botí i les rates que hi hagués amagat la veu de sal d’aquell que va ser líder de Los Canarios.
Fins i tot el que el van anar denunciant des de dins van acabar dient (dient-li a aquest periodista, per exemple) que no hi havia res, sinó que Teddy tendia a ser autoritari i antipàtic. Però des d’aleshores fins que el judici va tenir lloc i després, quan es va conèixer la sentència, l’home va estar empestat, tocat amb el seu barret d’hivern i amb el seu barret d’estiu, a vegades amb ulleres que el fessin irreconeixible, en un país que et posa la creu per una sospita que ningú acredita.
El va salvar la música. Va continuar component, en un piano que el va rescatar de l’oblit i de la ràbia de quedar-se només amb uns quants, Caco Senante, per exemple. Així que quan la decisió dels magistrats de deixar-ho lliure de tanta sospita el va ressuscitar, per dir-ho amb paraules adequades per a algú que va treballar a Jesucristo Superstar, li van fer homenatges, entre ells el de la seva terra grancanària, que el va fer fill predilecte, i a més va començar a proliferar el rumor que la seva música nova, escrita en el llarg confinament (onze anys de confinament) està a punt de ser publicada. El disc, que sortirà de seguida, es titula Ciclos 4.0 (El periplo de les heroínas), en el qual Teddy narra com Onna Begeisha, la primera dona samurai, viatja a la Sereníssima República de Venècia després d’escoltar els relats de Marco Polo en la Cort del Gran Khan sobre les ciutats invisibles…
Serà un àlbum doble, en vinil, com mana el déu de la música. Vuitanta minuts que es podran escoltar abans que canti el gall, per Nadal…
Hi ha gent que es pregunta com va aguantar Teddy aquest temps de solitud, davant el desgavell amb què l’ànima es vesteix quan no veu sortida. Fa temps em va dir que el seu desdejuni comença amb una llimona espremuda sobre mel de flors, oli verge i unes gotes de vinagre de poma. Vaig pensar quan ho vaig saber, que potser això va ser el que el va mantenir, en el metro, al carrer, fora de la casa i del piano, en definitiva, quan semblava que li clavarien no sols les fletxes de la condemna sinó una cosa més dura, més interior, més malparida. Va sortir lliure, semblava mentida, amb tant de pes que portava al damunt. Aquest remei dels matins va ser també el que li va donar força per a sortir del rànquing de les persones més vilipendiades de l’art a Espanya.
Sembla que ho explicarà en un llibre de memòries que està acabant, i que es titula El niño bajo el piano.
