Quiosc

Diari de Girona

Quan Maradona va jugar a Lloret

L’ídol etern del Nàpols, rival del Girona aquest dimecres, va fer una estada a Canyelles mentre es recuperava d’hepatitis el 1983

L’única fotografia que hi ha del dia que Diego Armando Maradona va jugar un partit al CT Canyelles Regina Reichert

Joan Bertran (Lloret de Mar, 1949) recita la història com si fos un poema, de memòria. Va passar durant l’hivern de 1983: Diego Armando Maradona va passar dues setmanes a Lloret de Mar per acabar de recuperar-se de l’hepatitis que el va allunyar dels terrenys de joc durant dos mesos, eterns per al Camp Nou. La seva presència a la ciutat es comentava a cada cantonada, i encara més pel secretisme al voltant de la seva ubicació exacta. Primer va dormir a l’hotel Clua Marsol. I després, en una torre d’un amic, a prop de Cala Canyelles. Va fer una visita a la Penya Barcelonista de Lloret de Mar, firmant desenes d’autògrafs amb camisa fosca i jersei vermell, i va passar més d’un dia pel Club Tennis Canyelles, avui reconvertit en casa de colònies. Ell i el seu seguici d’amics. «Allà va jugar més d’un partit de tennis i al cap d’uns dies els seus amics van demanar per jugar un partit de futbol sala. I en Jose Luis [un dels propietaris del club] ens ho va dir a nosaltres. Érem tennistes, però quatre o cinc havíem jugat a primera i segona regional amb el Lloret, el Tossa, el Farners...», recorda Bertran.

Van arribar a la pista puntuals i nerviosos, impacients. «Però ell no venia. Vam passar de la il·lusió al desengany. Quan havíem esperat una hora vam dir ‘va, ja ens hem esperat prou, comencem’», narra. Al descans guanyaven per 5-1. Llavors va aparèixer Maradona, amb un bigoti de pocs dies i una melena inconfusible. «No en tinc cap prova, però sempre he pensat que ell no volia de cap de les maneres que vinguessin periodistes, li fessin fotos i el Barça li fotés canya. A la mitja part algun dels amigos devia anar al telèfon del tennis per dir-li que no hi havia periodistes i que podia venir», continua Bertran. Maradona, clar, va canviar el signe del partit, que va acabar amb empat a vuit gols. Diu Bertran: «Va ser un espectacle. Feia unes filigranes increïbles». «L’àrbitre, que l’havíem posat nosaltres, va xiular quan encara faltaven dos o tres minuts pel final, perquè tothom acabés content. Va interpretar molt bé la situació, perquè tots teníem ganes de guanyar», riu. Ell, davanter, va marcar: «Vaig fer dos o tres gols. Segur». Com altres exjugadors del Tossa també recorda haver compartit pilota amb Ladislao Kubala: «Ell estiuejava a Tossa i, quan ja tenia cap a cinquanta anys, demanava per jugar amb nosaltres en els partits amistosos d’estiu. Jugava contra nanos de 20 anys i pico i feia el que volia amb la pilota».

Abans d’acomiadar-se de Maradona, conscients de la sort d’haver viscut una experiència única, van immortalitzar el moment amb una fotografia. De groc, surten els amigos. Bertran, amb barba, de 33 anys, és a la fila de baix, just a la dreta de Maradona: la seva mà esquerra reposa sobre l’espatlla dreta de l’argentí. I a la dreta de Bertran apareix un home amb la samarreta del Tottenham anglès: possiblement perquè els també argentins Osvaldo Ardiles i Ricky Villa, campions del Mundial del 1978 amb Maradona, jugaven en aquella època a l’equip londinenc. La foto la va fer Regina Reichert (Pforzheim, Alemanya, 1950) amb una càmera rèflex: «Surt un noi amb el cabell arrissat i negre que era de Canàries. No recordo el seu nom, però els reporters el perseguien pensant-se que era Maradona. Hi havia dotzenes de reporters. Llavors algú va dir que l’única foto l’havia fet jo i els reporters em seguien i em perseguien amb el cotxe, com si fos una pel·lícula, per Cala Canyelles i per Lloret. Al principi no entenia què passava. Era per la foto. No els hi vaig donar perquè ja tenia el carret començat. Hi havia fotos meves i no les volia perdre. M’oferien el rellotge, la caçadora, però vaig dir que no», riu Reichert.

Havia arribat a Lloret de Mar amb els seus pares quan tenia deu anys. Va revelar la foto i la va regalar als seus amics. No l’havia tornat a veure fins fa poc. «L’havia perdut pel calaix dels records», admet nostàlgica. «Mai m’ha impressionat la gent famosa, perquè mengen, pixen i caguen com nosaltres, però el dia que va morir Maradona vaig sentir tristesa. Havien passat molts anys, però va ser un dia trist. Al camp era com un esquirol: corria per tot arreu. Fora del camp recordo un tio súper normal, una persona amb qui et beus una cervesa i rius de tonteries. Era un tio fantàstic. Simplement fantàstic», apunta Reichert, ara resident a Banyoles, feliç d’haver-se retrobat amb aquell moment i amb aquella fotografia.

Bertran observa la foto de Reichert. I el posseeix l’emoció. «Sortim en Maradona, en Cysterpiller [Jorge, el primer representant de Maradona], els amigos i vuit o nou de nosaltres. Per desgràcia ja n’hi ha tres que no hi són», explica amb la veu trencada. Sospira i esbufega. «Quan veig aquesta foto m’emociono. Perquè va ser un dia molt bonic. I pels tres que falten», accentua. Conserva el record d’aquell partit com un tresor.

Compartir l'article

stats