Joan Bertran (Lloret de Mar, 1949) recita la història com si fos un poema, de memòria. Va passar durant l’hivern de 1983: Diego Armando Maradona va passar dues setmanes a Lloret de Mar per acabar de recuperar-se de l’hepatitis que el va allunyar dels terrenys de joc durant dos mesos, eterns per al Camp Nou. La seva presència a la ciutat es comentava a cada cantonada, i encara més pel secretisme al voltant de la seva ubicació exacta. Primer va dormir a l’hotel Clua Marsol. I després, en una torre d’un amic, a prop de Cala Canyelles. Va fer una visita a la Penya Barcelonista de Lloret de Mar, firmant desenes d’autògrafs amb camisa fosca i jersei vermell, i va passar més d’un dia pel Club Tennis Canyelles, avui reconvertit en casa de colònies. Ell i el seu seguici d’amics. «Allà va jugar més d’un partit de tennis i al cap d’uns dies els seus amics van demanar per jugar un partit de futbol sala. I en Jose Luis [un dels propietaris del club] ens ho va dir a nosaltres. Érem tennistes, però quatre o cinc havíem jugat a primera i segona regional amb el Lloret, el Tossa, el Farners...», recorda Bertran.
Van arribar a la pista puntuals i nerviosos, impacients. «Però ell no venia. Vam passar de la il·lusió al desengany. Quan havíem esperat una hora vam dir ‘va, ja ens hem esperat prou, comencem’», narra. Al descans guanyaven per 5-1. Llavors va aparèixer Maradona, amb un bigoti de pocs dies i una melena inconfusible. «No en tinc cap prova, però sempre he pensat que ell no volia de cap de les maneres que vinguessin periodistes, li fessin fotos i el Barça li fotés canya. A la mitja part algun dels amigos devia anar al telèfon del tennis per dir-li que no hi havia periodistes i que podia venir», continua Bertran. Maradona, clar, va canviar el signe del partit, que va acabar amb empat a vuit gols. Diu Bertran: «Va ser un espectacle. Feia unes filigranes increïbles». «L’àrbitre, que l’havíem posat nosaltres, va xiular quan encara faltaven dos o tres minuts pel final, perquè tothom acabés content. Va interpretar molt bé la situació, perquè tots teníem ganes de guanyar», riu. Ell, davanter, va marcar: «Vaig fer dos o tres gols. Segur». Com altres exjugadors del Tossa també recorda haver compartit pilota amb Ladislao Kubala: «Ell estiuejava a Tossa i, quan ja tenia cap a cinquanta anys, demanava per jugar amb nosaltres en els partits amistosos d’estiu. Jugava contra nanos de 20 anys i pico i feia el que volia amb la pilota».
Abans d’acomiadar-se de Maradona, conscients de la sort d’haver viscut una experiència única, van immortalitzar el moment amb una fotografia. De groc, surten els amigos. Bertran, amb barba, de 33 anys, és a la fila de baix, just a la dreta de Maradona: la seva mà esquerra reposa sobre l’espatlla dreta de l’argentí. I a la dreta de Bertran apareix un home amb la samarreta del Tottenham anglès: possiblement perquè els també argentins Osvaldo Ardiles i Ricky Villa, campions del Mundial del 1978 amb Maradona, jugaven en aquella època a l’equip londinenc. La foto la va fer Regina Reichert (Pforzheim, Alemanya, 1950) amb una càmera rèflex: «Surt un noi amb el cabell arrissat i negre que era de Canàries. No recordo el seu nom, però els reporters el perseguien pensant-se que era Maradona. Hi havia dotzenes de reporters. Llavors algú va dir que l’única foto l’havia fet jo i els reporters em seguien i em perseguien amb el cotxe, com si fos una pel·lícula, per Cala Canyelles i per Lloret. Al principi no entenia què passava. Era per la foto. No els hi vaig donar perquè ja tenia el carret començat. Hi havia fotos meves i no les volia perdre. M’oferien el rellotge, la caçadora, però vaig dir que no», riu Reichert.
Havia arribat a Lloret de Mar amb els seus pares quan tenia deu anys. Va revelar la foto i la va regalar als seus amics. No l’havia tornat a veure fins fa poc. «L’havia perdut pel calaix dels records», admet nostàlgica. «Mai m’ha impressionat la gent famosa, perquè mengen, pixen i caguen com nosaltres, però el dia que va morir Maradona vaig sentir tristesa. Havien passat molts anys, però va ser un dia trist. Al camp era com un esquirol: corria per tot arreu. Fora del camp recordo un tio súper normal, una persona amb qui et beus una cervesa i rius de tonteries. Era un tio fantàstic. Simplement fantàstic», apunta Reichert, ara resident a Banyoles, feliç d’haver-se retrobat amb aquell moment i amb aquella fotografia.
Bertran observa la foto de Reichert. I el posseeix l’emoció. «Sortim en Maradona, en Cysterpiller [Jorge, el primer representant de Maradona], els amigos i vuit o nou de nosaltres. Per desgràcia ja n’hi ha tres que no hi són», explica amb la veu trencada. Sospira i esbufega. «Quan veig aquesta foto m’emociono. Perquè va ser un dia molt bonic. I pels tres que falten», accentua. Conserva el record d’aquell partit com un tresor.
