Dissabte passat era dia de festa major al poble, però a l'hora de dinar no ho semblava. «Era un lloc fantasma», arrenca Albert Arnau des d'Ulldecona (Montsià, 6.317 habitants). «Tothom va estar súper pendent de la tele. Va ser un fet històric», accentua. Parla de la coincidència a l'onze gironí d'Aleix Garcia (1997) i Oriol Romeu (1991), debutant. Arnau va néixer el mateix any que Romeu i han estat inseparables des dels primers xuts. «Érem els dos que destacàvem més de l'equip i hi havia certa competència per veure qui jugava millor i qui feia més gols. Però era molt difícil competir amb ell. Era impossible. Era un fenomen, un fora de sèrie. Anava molt sobrat», continua Arnau. Romeu va fer quaranta gols en catorze partits en el seu primer curs futbolístic. Josep Lluís Millán (1951), tècnic d'aquell Ulldecona, guarda les dades en una vella llibreta. «Ho guanyàvem tot. L'Oriol era un escàndol. Fotia gols a punta pala i de totes les maneres. Tenia una potència brutal», apunta Millán. El segon curs, sent benjamins, van guanyar la lliga alevina. Romeu va ser el pitxitxi, just per davant d'Arnau. «Jugaven amb xiquets de dos o tres anys més i no es notava cap diferència. Eren els millors», afegeix l'exentrenador.
Millán també parla del caràcter de Romeu, que faria el salt a l'Espanyol l'any 2001. «No diré que ens pensàvem que era mut, però gairebé, perquè parlava molt poc. Ell anava sempre per feina. Era molt tímid, molt reservat, molt disciplinat. Era una meravella de nen». Arnau li dona la raó: «Té el cap molt amoblat. Les persones normals del dia a dia poden estar o molt exaltades o molt tristes davant determinades situacions, però ell és una persona que sempre està en un terme mig. En els moments bons és normal i en els moments dolents és normal». I rescata un record per il·lustrar-ho, de quan va marxar de l'Espanyol perquè no es comptava amb ell (2004): «Va estar un temps entrenant a Tortosa, potser un parell de setmanes, i van ser dies molt durs i molt complicats. Recordo que un dia estàvem a l'institut i em va dir 'mira, que al final ha sortit una opció que potser és millor que les altres que tenia'. Li vaig preguntar quina era i em va dir que era el Barça. Va ser una conversa molt natural, com ell».
Torneig de Brunete
Arnau també recorda quan van coincidir al Torneig de Brunete. L'Oriol encara era a l'Espanyol i ell jugava al Vila-real. Hi havia arribat el 2002, amb el seu germà. «Ens van fitxar el mateix any sense saber que érem germans. Ho van saber quan vam arribar allà», somriu. El seu pare, en Manolo, va avisar al Vila-real que hi havia un nen molt prometedor a Ulldecona perquè l'anessin a veure. Es deia Aleix Garcia. Explica Arnau, avui entrenador de l'infantil B del club groguet: «Era una cosa fora del normal. El dia que van venir a mirar-lo, que és el dia que el van fitxar, també hi havia observadors de l'Espanyol, del Barça i d'algun altre club professional més». Era l'any 2005.
Millán, home de club a l'Ulldecona, també havia vist la qualitat del jove Aleix: «Devia tenir cinc anys, però quan el vaig veure començar a jugar li vaig dir al seu pare: 'Quim, amb aquest xiquet no perdis el temps al poble. Em sap greu perquè ens faria molt bé, però vés-te'n al Barça o al Vila-real: l'agafaran, segur'. 'Vols dir?', deia ell. 'Però que no ho veus?', li deia jo. Els altres tenien feines a tocar la pilota i l'Aleix ja la remenava bé amb les dues cames i amb potència. Tècnicament era un escàndol». Millán també recorda que l'actual «14» del Girona anava sempre amb una pilota, a sota el braç o als peus. I que va començar a jugar com a porter. De fet, el seu pare, Quim García, havia sigut porter a les categories inferiors de l'Espanyol. El propi Millán havia entrenat en Quim a Ulldecona i, com a president, l'havia acompanyat a Sarrià per fitxar per l'Espanyol.
Parla Albert Forcadell
Quan el pare de l'Aleix va arribar a la pedrera de l'Espanyol, jugava al primer equip perico Albert Forcadell (1963), exdavanter nascut a Ulldecona i ara tècnic del Santa Pau garrotxí. Forcadell explica que els pares de Romeu van anar al seu casament. I recupera una anècdota del passat: «Quan jugava a l’Espanyol, potser sent cadet, el seu pare, en Miquel Àngel, em va trucar perquè venien a Olot i no sabien on era el camp. Vam quedar a Castellfollit de la Roca i els vaig portar fins al camp amb el cotxe, guiant el bus. Quan vam arribar em va presentar l’Oriol». No es va quedar a veure el partit perquè tenia jornada amb el cadet de l'Olot. Amb el pare de l'Oriol jugaven junts a l'Ulldecona i anaven junts a escola. Eren de la mateixa colla i encara mantenen el contacte. «Dijous, quan vaig saber que havia fitxat, vaig trucar el pare per felicitar-lo i vam dir que ja ens veuríem per aquí», celebra. Està content perquè la presència del fill a Montilivi serà una excusa per trobar-se més sovint amb el pare i amb la resta d'antics amics del poble.
Forcadell també té relació amb la família Garcia. Excompany de classe de la mare, li van regalar entrades per veure i viure el partit contra el Deportivo de la Corunya del 9 de març del 2018: un 2-0 amb dianes de Cristhian Stuani i Juanpe Ramírez. Al final del duel es va fotografiar amb el migcampista i va viatjar uns anys enrere: «Quan es va fer el centenari de l’Ulldecona ens vam trobar el meu germà [Miquel, exjugador de l'Olot], el pare de l'Oriol i el pare de l'Aleix. Ell ens explicava que el Manchester City volia l'Aleix i que no sabia què fer. 'Com que no saps què fer? Al Vila-real tindràs les portes obertes. Si el nano vol no t'ho pensis dos cops: vés-te’n al Manchester City’».
Aleix se’n va a Anglaterra
Aleix Garcia va emigrar a Anglaterra l'estiu del 2015. Però just abans es va convertir en el quart fill d'Ulldecona en arribar a Primera divisió. El tercer és Oriol Romeu. El segon va ser el citat Forcadell: va fer dotze gols en 28 partits amb l'Espanyol entre el 1983 i el 1986, abans de marxar al Figueres (dotze gols en 51 partits a Segona). I el primer va ser Agustí Àngel Labernia, que va disputar dos partits amb l'Espanyol, al costat de Ladislau Kubala, la temporada 63-64. Va morir el 2008, amb 64 anys, però el seu fill Marc va heretar l'amor pel futbol. Va passar per La Masia, compartint vestuari i ambició amb joves com Quique Cárcel, Juan Carlos Moreno, Francesc Arnau, Iván de la Peña o Albert Celades, i va arribar a jugar quatre partits a Segona B amb el Gimnàstic de Tarragona (93-94). Va fer un gol a la categoria de bronze, precisament a Montilivi. Ara presideix el Club de Futbol Ulldecona.
«Per un poble de 6.000 habitants, és un orgull tenir dos jugadors a Primera, i més al mateix equip. Són el símbol i l’emblema d’Ulldecona i els referents dels nens», afirma Labernia. Ell havia sigut el referent de l'Oriol i la seva generació. «Sempre em diu que era més bo que ell», presumeix, rient. Destaca que es veuen molts nens amb la samarreta del Girona pel poble. «Ja se’n veuen de l’Oriol també«, apunta. També subratlla que l'Oriol i l'Aleix col·laboren de manera activa amb el club, fent una aportació econòmica cada any. De fet, l'Aleix ha pagat les samarretes de l'Ulldecona per aquest curs. La primera equipació té una foto del '18' al davant i una foto del '14' al darrere. I la segona equipació, al revés. Diu que aquesta setmana ha de parlar per telèfon amb tots dos. I que fa uns dies l'àvia de l'Oriol va anar a veure la seva mare, per evidenciar que Ulldecona és com una gran família. Ja compta els dies per anar a veure un partit a Montilivi: «Sempre dic que he de pujar, però encara no ho he fet. Ara no tardaré. A la que pugui m’escapo».
Millán també té ganes d'anar a Montilivi. «Jo hi he jugat a Montilivi», emfasitza, tornant als anys setanta: «Vaig jugar a Tercera amb el Vinaròs i el meu debut va ser contra el Girona, a casa. Vam guanyar 2-0. Tenien un davanter centre molt alt, en Busquets. A Montilivi vam perdre». Mirant al passat, també rememora que havia entrenat el pare de l'Oriol i que havia anat a veure'l a la ciutat esportiva de l'Espanyol amb el seu avi: «Li deia ‘va, anem, que això t'agrada i xalaràs’». Acaba de sortir de la dutxa després d'anar al camp a veure les oliveres i les vinyes. Del 2003 al 2011 va ser l'alcalde del poble i el 2004 va aprovar la construcció del camp de futbol. Ara admet que és emocionant veure dos fills d'Ulldecona junts a Primera. «Fa goig, i encara més perquè són dues bones persones», assegura. Aquest diumenge, després de molt temps, es va trobar amb l'Oriol al bar La Bellota, fent el vermut. Remarca que els seus ulls irradiaven felicitat i il·lusió. «Està molt il·lusionat amb el projecte de Girona», recalca.
Andreu García (1996) apunta que l'Aleix també està il·lusionat. «Aniran a per totes. Al vestidor estan molt motivats. L’Aleix té moltes ganes aquest any, i amb l'Oriol encara més», afirma. De fet, revela que aquests dies «veia l’Aleix més nerviós perquè es concretés el fitxatge que l'Oriol i tot. He parlat amb el seu representant (Mágico' Díaz) i em deia que li preguntava més com estava la cosa l’Aleix que el mateix Oriol. En tenia moltes ganes». «Si tot va bé han de jugar molts cops junts aquest any», subratlla. I mira cap enrere: amb l'Aleix es coneixen des de ben petits perquè jugaven junts al carrer de Sol i al carrer Doctor Robert. La casa dels seus avis i la casa de l'Aleix estaven de costat. Ara segueix al seu costat, simbòlicament. I certifica que l'Aleix tenia ganes de tornar al Girona per retornar-lo a Primera des del descens. Que se sentia «responsable» i tenia una espina clavada. Ha viscut en directe els enfrontaments amb el València, el Getafe i el Celta de Vigo: els partits 101, 102 i 103 del seu amic amb la samarreta del Girona.
De Mallorca a Ulldecona
Just després del 104, dissabte al migdia a Mallorca, l'Aleix i l'Oriol van anar junts de l'aeroport de Barcelona a Ulldecona amb el cotxe del primer, per reunir-se amb família i amics. «Em va dir que arribar al vestuari i sentir parlar català és una comoditat que allà (al Southampton) no tenia», explica Arnau, íntim de Romeu. «Ara cada dos per tres podrem estar junts», somriu. Té ganes de veure el seu amic a Montilivi: serà la tercera vegada, després dels duels de la selecció catalana contra Veneçuela (2019) i Jamaica (2022). «Tenia ganes de tornar a casa, perquè portava molts anys allà i, sent fora, et perds moltes coses del teu entorn, a més que també hi havia l'Aleix. Quan va sortir l'opció de tornar li va fer molt de goig», afegeix. I admet que els dies que van passar fins que es va concretar el fitxatge van ser llargs: «No s’acabava de tancar i han set uns últims dies inquiets. Portàvem tota la setmana demanant-li que ens expliqués com estava la cosa pel grup de la colla. I cada dia ens anava fent el resum de les negociacions».
Junts es complementen
Arnau destaca que «es poden complementar molt bé, perquè un té una vessant més defensiva i l'altre, més ofensiva. Crec que l'arribada d'Oriol potenciarà molt l'Aleix i el farà millor jugador perquè l'alliberarà«. «L’Oriol és un animal competitiu. I ha sigut tota la vida igual. Als set anys ja era així. Jugues contra ell als escacs, per exemple, i si el guanyes l'endemà ja pots estar tranquil perquè ja saps que no podràs guanyar-lo. Perquè es passarà la nit pensant com guanyar-te. És així amb tot», afegeix, retratant el gen guanyador del seu amic. I conclou: «Li han arribat a posar tants punts que sempre li diem que ell sol podria optar a places de Champions o a guanyar alguna lliga, de tants punts que porta. Dissabte n'hi van posar quatre més. És molt bèstia. No té por a res. Jo crec que fins i tot té el llindar del dolor diferent a la resta».
