No era la primera vegada que sortia de Vallecas, perquè amb la selecció espanyola juvenil i sub21 ja havia vist molt de món des de ben petit, però sí que va ser la primera experiència llarga lluny de la seva família. Van ser uns mesos, de gener a juny del 1997, el temps que va durar la cessió del Rayo a l’Almeria CF -predecessor de l’actual UD Almeria- de Segona Divisió, i que van servir perquè Míchel conegués una altra realitat molt diferent de la que tenia a Vallecas i a Madrid. «Què voleu avui per dinar? Tinc calamars, orada, gambes...Tot fresc acabat de pescar. El que vulgueu». I així cada dia, l’Esperanza la propietària del restaurant La Cueva d’Almeria atenia Míchel i els seus companys Jon Ander Lambea, Pedro Miguel i Joseba Ituarte a l’hora de dinar. No els mancava de res a Aguadulce, una zona de platja, port esportiu i oci, a tocar de la ciutat on Míchel i els seus quatre inseparables companys vivien. Demà el tècnic del Girona no anirà a Aguadulce a sopar a la Cueva, sinó que intentarà endur-se els tres punts del Power Horse estadi, la versió modernitzada del Juegos del Mediterráneo arran de l’ascens. Míchel ja havia tornat molts cops a Almeria com a jugador del Rayo i com a entrenador dels madrilenys, de l’Osca i també del Girona. Sempre, això sí, com a entrenador de Segona. Demà, vint-i-cinc anys després de la primera vegada, ho farà com a entrenador de Primera.
Tot i tenir 21 anys, Míchel ja acumulava una quinzena de partits a Primera i era un dels valors més prometedors del futbol espanyol. Internacional juvenil i sub21, el madrileny era la perla del planter del Rayo, però l’entrenador del primer equip, Paquito, li havia deixat clar que li costaria tenir minuts. «Ets el jugador de més qualitat de la plantilla però el que menys jugarà», li havia etzibat a l’estiu. I així va ser. Veient que les oportunitats a Primera anaven cares, al gener del 97, Míchel va decidir fer un pas enrere i fer les maletes cap a Almeria, on l’esperaven un piló de vivències. Se li obria un nou món, lluny de la zona de confort. Amb edats entre els 21 i els 25 d’Ituarte, expreparador de porters del Girona (2020-21), els quatre futbolistes van fer un vincle molt estret a còpia de fer vida plegats. «Érem al mateix bloc en pisos separats, però fèiem vida junts. Esmorzàvem, dinàvem, fèiem el cafè i sopàvem junts. Quan no érem a menjar a fora, érem al pis d’un o l’altre», explica Lambea, lateral esquerre. Eren joves, vivien sols i, segurament l’ordre no era cap de les seves prioritats. «Quan havien de venir els pares o la xicota d’algun, tots ajudàvem a endreçar el dia abans», revela Lambea, entre rialles. El basc vivia a la planta baixa i tenia una mica de jardí que es va convertir en l’indret ideal per fer el cafè, jugar partides inacabables de cartes i veure la televisió. Tot sovint, fins i tot, baixava el Dj Ituarte amb la seva taula de mescles i feia alguna sessió. «Érem formals i molt professionals. Això no vol dir que no sortíssim a fer un toc alguna vegada», diu Ituarte, que recorda Míchel «alegre, divertit, rialler i, sobretot, molt optimista». En definitiva, «com és ara», diu l’actual entrenador de porters del Wuhan Three Tows xinès.
El quart mosqueter de la colla era Pedro Manuel Miguel, un davanter cedit pel Madrid. Pedro recorda que algun cop intentaven «enganyar» Míchel per anar a fer una cervesa però «costava moltíssim» perquè «es cuidava molt». El madrileny és ara vistaire del Leicester i ha vist forces partits del Girona de Míchel. «Veient com juga l’equip, veig el reflex del Míchel futbolista. Era jove i tranquil, però amb personalitat i caràcter». També vivia a tocar d’ells, Estéfano Izagirre. El basc va arribar també al mercat d’hivern procedent del CDLogronyès i de seguida es va afegir a la colla. «Vam ser presentats el mateix dia amb en Míchel. Tenia una gran cama esquerra i molta personalitat», recorda Estéfano.
El rei de les sotanes
Mai és fàcil per a un jove jugador arribar al mercat d’hivern a un equip ja fet, amb molts veterans. A les ordres de l’alemany, exjugador del Reial Madrid, Uli Stielike, Míchel de seguida es va guanyar el respecte dels companys. «Era boníssim. Tenia una esquerra màgica i jugava com si fos al pati de l’escola. Es divertia amb la pilota. De fet, és el futbolista amb més qualitat amb el qual he jugat», confessa Lambea, que va disputar més de 400 partits de professional. No fa gaires setmanes, Míchel va dir públicament que li agradava participar als rondos d’entrenament amb els seus jugadors. «Sóc el millor», deia, somrient i sense cap mania. Segurament no deu desentonar gens perquè els rondos ja eren una de la seva especialitat a Almeria. «El rei de les sotanes». Així el va batejar Ranko Popovic, un altre excompany seu a l’Almeria. «Era un espectacle veure’l als rondos. Feia sotanes amb una naturalitat i tranquil·litat increïble. Et deia «caño» i te la fotia. No fallava mai. Als veterans ens tenia negres», recorda el serbi, exentrenador del Saragossa i que ara dirigeix el Zelvia japonès. En aquest sentit, Lambea revela que a ell, de túnels, Míchel també n’hi feia, però que no li sortien de franc. «Jo era força calent i quan ho provava sempre fugia perquè sabia que rebria», recorda entre rialles, mentre assegura que el niño, com li dèiem «feia coses increïbles amb la pilota». Un dels veterans d’aquell Almeria era Antonio Reyes. «Li donava consells perquè em recordava a mi quan tenia la seva edat», explica l’ex del Betis. Els llançaments de falta eren un altre dels punts forts de Míchel que deixaven bocabadats els seus companys de l’Almeria. Al final dels entrenaments, l’ara tècnic del Girona i Ituarte es quedaven a fer xuts amb sempre alguna cosa en joc. «Ens hi jugàvem els cafès o el dinar i a ell li sortia bastant bé la cosa sempre», recorda l’exporter.
El regust amarg del descens
La senzillesa i el tarannà afable de Míchel van enamorar els aficionats de l’antic estadi Juan Rojas. El madrileny, que com recorda l’exdavanter serbi Miodrag Andjelkovic, «mai perdia el somriure» va disputar 18 partits i va fer un gol. «Era tan noble i bon nano que si em diuen llavors que seria entrenador, no m’ho hauria cregut», subratlla José Navarro, segon entrenador de l’equip. Ni l’aportació de Míchel ni els 16 gols de Juan Carlos Paniagua van ser suficients perquè l’Almeria, amb Pedro Pablo Braojos, que havia rellevat Stielike, evités el descens a Segona B. «Era un molt bon nano. Ens enteníem molt bé al camp i em va fer unes quantes assistències», recorda Paniagua. L’Almeria va baixar en una última jornada dramàtica en què se la jugava a casa a vida o mort contra l’Ourense, que va guanyar 2-3 i es va salvar. Un descens tràgic però que ben segur que va ser un aprenentatge més per a la seva carrera.