Qui sap què hauria passat si l’àrbitre no s’hagués posat el xiulet a la boca segons abans que es complís el darrer minut del temps afegit aturant un possible contracop de Romeu, que tenia Riquelme a punt per encarar Mendy i plantar-se davant Courtois. És igual. Val més no pensar-hi. Els jugadors del Girona ni ho van protestar. Estaven atuïts. Fosos. Això sí, somreien, aixecaven els punys enlaire i s’abraçaven. L’esforç titànic havia valgut la pena. No s’havia guanyat, però un empat al Santiago Bernabéu, encara que Míchel digui que és un punt «com qualsevol altre», sempre és més que un punt. Un empat amb clar gust de victòria i que ha de servir perquè el Girona reforci una idea que els darrers mals resultats (un empat i cinc derrotes) començaven a fer trontollar. Contra el vigent campió d’Europa calia patir, defensar i buidar-se. El Girona ho va fer. No només això, sinó que fins i tot amb pilota, sobretot durant la primera part va mirar els ulls al Madrid i va tenir oportunitats per avançar-se al marcador. No ho va fer. Herrera va fer tremolar la porteria amb una rematada al travesser pocs minuts abans que Valery, de cap, també fregués el 0-1. Es va perdonar i tothom es temia el pitjor. A la segona part, el Madrid va fer un pas endavant en la pressió i va ofegar el Girona. Sense vies per sortir a l’atac, la rereguarda va resistir fins que Vinicius va finalitzar una jugada de Valverde per la dreta. Semblava tot perdut. No ho estava. Encara faltaven per entrar en escena Gazzaniga (m.72) i el VAR. El porter va evitar el 2-0 amb una aturada espectacular d’Asensio i el VAR va indicar unes mans del mateix Asensio dins l’àrea. Stuani va agafar la responsabilitat per llançar la pena màxima sense que li tremolessin les cames per fer pujar l’1-1 al marcador. Ni Vinicius, ni Rodrygo ni un afegit etern van poder evitar que el Girona escrivís una altra pàgina d’or al seu llibre d’història.
La dificultat era màxima. Bé, fins i tot més. Visitar el Madrid al Bernabéu per a un equip, acabat de pujar i immers en una ratxa de resultats nefasta com el Girona, implicava fer el partit perfecte. A banda d’esperar que el conjunt blanc no tingués el dia, calia multiplicar esforços, ajudes, estar concentrat al màxim, ser efectiu i, sobretot, no fer cap regal. Era un dia per defensar molt i per saber quan tocava atacar i què fer sempre amb la pilota. Per això, i conscient de qui tenia al davant, el Girona va executar a la perfecció durant molts minuts el pla de Míchel. El madrileny va decantar-se per un doble lateral a les dues bandes amb Arnau i Couto, per la dreta i Miguel Gutiérrez i Valery per l’esquerra. Un retoc que va permetre contenir minimitzar els contraatacs letals marca de la casa de Vinicius o Rodrygo.
El Girona va entrar d’allò més bé al partit. Va jugar amb foc sí, amb un intercanvi de cops que va ser nul per a l’un i l’altre durant uns primers quaranta-cinc minuts excelsos dels de Míchel. Només començar Castellanos va arribar forçat a una centrada d’Arnau en una acció prou clara. Abans Herrera havia fet una passada enrere cap a ningú també dins l’àrea d’un conjunt local que va respondre amb un fort xut de Rodrygo que Gazzaniga va desviar a córner amb la punta dels dits. No hi havia treva. Un cop de cap de Valery lleparia el pal de la porteria de Courtois abans que Rodrygo sí que topés amb el pal a l’àrea gironina. Encara més clara la següent, quan Valery va guanyar per cames Carvajal i va cedir perquè Herrera veiés com el travesser escopia el seu canyardo. La sensació de seriositat, ambició i valentia del Girona era absoluta. Tot i això, no hi havia maneres de veure porteria.
A la represa, el Madrid va collar més els gironins amb pilota i pressió, sense, tanmateix, gaudir de claríssimes ocasions a part del gol, en què Valverde va guanyar la partida a David López i Vinicius va rematar a plaer. Gazzaniga, amb una de les aturades de l’any a Asensio va mantenir amb vida els gironins. Llavors, el VAR va donar un cop de mà en indicar unes d’Asensio dins l’àrea. Stuani no fallaria i empataria el partit. Amb deu minuts per davant més un afegit de nou minuts més un d’extra, els de Míchel van saber controlar els nervis i domar un Madrid a qui l’expulsió de Kroos va acabar de liquidar. No va ser una victòria, però com si ho fos.
Couto i Valery L’aposta pel doble lateral aprova amb nota
Era un escenari d’allò més complicat i Míchel n’era més que conscient. Havien estat molts els equips que, l’un rere l’altre, havien estat esmicolats pel vigent campió d’Europa. Un Madrid que, això sí, venia de perdre el primer partit de la temporada a Leipzig. Míchel va tenir dies per rumiar la manera no només d’aturar el conjunt blanc, sinó de fer-li mal a través de la pilota. A fe que ho va aconseguir. El tècnic va decantar-se per mantenir les dues línies de quatre en defensa i al mig del camp i deixar un xic més despenjat Yangel Herrera per darrere de Castellanos. La novetat va ser però, la presència de Yan Couto i Valery Fernández als extrems. Dos homes habituals al carril amb el sistema d’abans (5-3-2) i que ahir van jugar per davant dels dos laterals, Arnau i Gutiérrez. L’invent, si es pot dir així, va funcionar a Míchel. El Girona es va protegir davant els contracops blancs i, de retruc, va tenir profunditat per les dues bandes. Tant Couto, amb Arnau desdoblant-lo, com, sobretot Valery, van incorporar-se amb perill a la primera part i van neutralitzar els intents de transició dels locals. Couto no va poder acabar el partit arran d’una patacada de Kroos que li va costar la primera groga.
