NO ESPERO jA RES MÉS DELS REIS

En cinquanta-set anys, els reis mags m'han dut moltes coses. M'han dut joguines, m'han dut regals, m'han dut la il·lusió de regalar i m'han dut l'alegria de veure els fills obrint joguines i regals. Què més podria desitjar?

Ara que em miro la caravana dels mags amb ulls distesos i sense el tragí de dur nens a coll; ara que identifico entre els participants unes quantes cares conegudes, si no moltes; ara que m'entretinc a mirar detalls i més detalls, m'adono de l'enorme distància que la tradició ha obert entre el fet bíblic de l'Adoració dels Mags i la cavalcada actual en la majoria d'indrets de casa nostra.

No és un fet que em desplagui especialment perquè en els ulls d'il·lusió de la mainada, i dels familiars, als carrers, hi ha la resposta més positiva a l'actual tradició: els agrada, els entusiasma, els enlluerna. El poder dels cavalls i dels genets; els vestits fascinants dels comparses; les sirenes de la policia; l'esclat de llum de les carrosses; l'encís espaordidor del foc; els timbals i tabals; els crits i l'amuntegament de la gent... fan un total aclaparador, teatral, esplèndid. Tot plegat complementa feliçment el dolç engany de la màgia dels reis d'Orient: són ubics, són visibles i invisibles, són escaladors tot i que se'ls veu una mica xarucs, són molts però són tres, i, sobretot, són molt i molt rics.

En anys com aquest, que les desigualtats són tan evidents entre famílies gironines, fins al punt que moltes llars depenen de les donacions caritatives d'entitats i associacions per fer els mínims regals, és quan es troba més a faltar una acostament a l'esperit del primer pessebre; aquell pessebre d'una família acollida i refugiada en un estable rural, a mercè de la bondat dels pastors i veïns, que va rebre la visita d'uns astròlegs vinguts de Pèrsia o Babilònia, que seguien l'estel de Betlem.

Com tothom sap, els Mags d'orient no li van dur a Jesús obsequis habituals: li van oferir or, encens i mirra. Menys de l'or, la majoria de gironins no sabríem què fer d'aquests dons si ens els regalessin. De l'or, en faríem diners ràpidament amb tanta botiga a Girona que retola ben gros: "compro or". Pagaríem factures i taparíem forats. L'encens potser ens faria pensar en les esglésies, en el poder dels perfums i en algunes barretes primes que es venen en botigues especialitzades i esotèriques. Continuaríem pobrets, però faríem olor. De la mirra -una reïna gomosa procedent d'un arbre d'Aràbia- no sabríem què fer-ne a menys que tinguéssim un mort a mà per embalsamar i perfumar. Justament, aquest és l'atribut de la mirra: acompanyar la mort.

Només anant a la simbologia de la donació dels Mags es pot entendre aquest capítol de la Bíblia, que la tradició ha dut cap a la capa més superficial dels regals als innocents, dels obsequis als estimats i de la donació generosa. Per què or? Per què encens? Per què mirra?

L'or és atribut de la reialesa, pel caràcter solar. Indica: tron, corona, ceptre, pom. La vaixella litúrgica, les monedes més valuoses, l'Edat d'Or, les bodes d'or, etc., ens parlen del caràcter noble i regi del present dels Reis a Jesús. L'or és l'ofrena que es fa als reis.

L'encens és un perfum usat en el ritus jueu del sacrifici, de l'oblació. Se sol cremar a l'altar dels perfums dins del Tabernacle del Temple, com a ofrena a Déu. L'Església Catòlica l'usa des del segle IV en la cerimònia de l'eucaristia. És el símbol del reconeixement i vassallatge que els homes deuen a Déu.

La més misteriosa i fascinant de les ofrenes dels Mags és la mirra. Era molt apreciada en l'antiguitat. Era usada com a perfum car, com a cosmètic, com a medicina i, principalment, per a embalsamar. La seva virtut és conservar els cadàvers sense corrupció. És l'ofrena que es fa a l'Home-Déu. Representa la mort i per això, la humanitat.

Heus ací el significat profund de l'ofrena dels mags a l'infant Jesús: a un rei, a un Déu, a un home. A mi, que ni l'or ni l'encens em sedueixen especialment, em queda el consol de la mirra. No espero ja res més dels reis que el miracle de la vida.