La llegenda dels menjaflors

Des de fa pràcticament una dècada, una milícia de gironins sincronitza el despertador perquè soni a les quatre de la matinada en punt, al mateix temps que el toc de campanes de la Catedral de Santa Maria, amb la gran Beneta al capdavant. Ho fan cada primer dissabte de Temps de Flors. L’objectiu és que ningú senti el so que els desperta i que es continuï culpabilitzant l’esvelt campanar.

Un cop drets, vestits amb sandàlies comprades a Menorca i un barret de palla d’una visita a París, es reuneixen a la plaça dels Jurats. L’emplaçament queda atapeït de gironins silenciosos que se saluden movent les celles. Allà ràpidament es distribueixen els espais d’acció. Han de ser veloços. Màxim una hora i al llit abans que surti el sol. Recorren els muntatges de Temps de Flors amb el mapa a la mà com gaseles. Disposen d’un bolígraf, aconseguit en un hotel de Berlín, i van posant una creu quan van passant per cada espai que han saquejat. El més alt, mig agegantat, es mou per l’Onyar entre carpes i barbs. S’emporten totes les plantes i flors que poden cap a casa. El més barbut no pot esperar i es posa algun pètal a la boca i acaba amb les dues galtes plenes. L’endemà al matí, les instal·lacions florals apareixen convertides en manyocs de ferros i plàstics.

La milícia es reuneix a la nit per sopar. Als plats hi ha flors i plantes cuinades amb tota mena de receptes màgiques. Brinden amb vi per l’èxit assolit. El més menut de tots, pràcticament un nan, crida mig embogit: «Sant Hilari, Sant Hilari!». Els turistes marxen enfadats: no hi ha flors i les campanes de la Catedral són insuportables.

Subscriu-te per seguir llegint