Dones en peu de guerra

Algun dia, en una galàxia no tan llunyana, algun sociòleg haurà d´investigar com s´ho fa Cameron Diaz per fer rendibles totes i cadascuna de les comèdies que protagonitza. En aquest cas, ha donat la campanada a la taquilla nord-americana amb una història de revenges amoroses que recorda mil productes anteriors.

No hay dos sin tres (per cert, quina traducció més impresentable per a The other woman) versa sobre la molt romàntica Carly Whitten, que viu en un núvol des que va conèixer l´atractiu Mark. Però un bon dia, després d´una sèrie d´imprevistos, Carly descobreix que el seu xicot està casat. I no només això, sinó que ella no és la seva única amant que viu enganyada pels seus encants. Disposada a venjar-se com sigui, la noia aconsegueix convèncer les altres dues víctimes de Mark per tornar-s´hi en contra. L´embolic està servit.

Dirigida per Nick Cassavetes, cada cop més allunyat del cinema del seu pare i autor d´èxits de taquilla com John Q o El diario de Noa, No hay dos sin tres es basa en els típics equívocs sexuals i, per descomptat, en un feminisme enganyós: al capdavall, la premissa de la pel·lícula, per més que s´hi critiqui la promiscuïtat del personatge masculí, es basa en el fet que les dones necessiten un príncep blau per trobar la felicitat. El principal interès del fil radica en el seu repartiment, encapçalat per l´esmentada Cameron Diaz (que bé que estava a El consejero i que histriònica que està quan fa comèdia), Leslie Mann, Nikolaj Coster-Waldau, Kate Upton, Taylor Kinney, Nicki Minaj i el veterà Don Johnson, que gaudeix d´una segona joventut gràcies a l´èxit de Django desencadenado i de la sèrie Abierto hasta el amanecer.