El gran «hit» del 2016

La versió televisiva de Scream va ser una de les sorpreses agradables de l´estiu passat, perquè tot i la temptació de voler reduir-la a plaer culpable, estava plena de troballes narratives i argumentals en gran mesura per la seva habilitat a l´hora d´adaptar en sèrie l´humor metalingüístic del seu referent cinematogràfic. Que la renovarien per a una segona temporada estava cantat: a banda que la seva cadena mare, MTV, tendeix a preservar els seus productes si no són un autèntic desastre d´audiència, era evident que la marca funcionava i mereixia més recorregut per explorar nous horitzons expressius. L´únic perill de la nova entrega residia en la repetició d´esquemes, o pitjor encara, que es tornés excessivament autoreferencial, però els seus responsables han demostrat saber dominar molt bé els mecanismes del gènere. En lloc de continuar explotant la fórmula o abusar de l´empatia de l´espectador amb els personatges, ha sabut concretar una segona temporada més fosca, més violenta i amb un «mcguffin» argumental realment hàbil que s´emmiralla més en un cinema de terror de principis dels 80 que no en el propi experiment formal de Wes Craven. Per cert que Craven, que va morir just quan s´estava a punt d´emetre la «finale» de la primera temporada, continua apareixent acreditat com a productor executiu de la sèrie.

Així, ja es pot afirmar, sense risc a semblar frívol, que la segona temporada de Scream ha estat, ara que just s´ha acabat, en un dels grans «hits» del 2016. A banda d´idees fantàstiques com convertir el món dels adults en un dels més decrèpits que s´han vist mai en un «slasher», sap crear moments de suspens realment funcionals, a vegades fruit de la inevitable estupidesa dels protagonistes i també per la capacitat de guionistes i directors de jugar amb les expectatives de l´espectador. Dit d´una altra manera: millor no estimar-se gaire alguns secundaris, perquè aquí tothom és susceptible de sucumbir en mans del misteriós assassí. Un altre factor determinant del seu interès és l´encertat planter de joves intèrprets. Si bé hi ha excepcions (en particular el terrible Amadeus Serafini, que fa de guapo de la funció), els protagonistes principals, Willa Fitzgerald, Bex Taylor-Klaus, John Karna i Carlson Young, saben fer creïbles una sèrie de rols que sobre el paper segur que tenien molta més gràcia. Davant l´onada actual de sèries de terror, no en tingueu cap dubte: Scream és la bona.