«Por trece razones»: El comiat de la Hannah
Netflix l'encerta amb la seva adaptació de la novel·la de Jay Asher sobre el difícil trànsit per l'adolescència
La novel·la de Jay Asher Por trece razones no era de fàcil adaptació: el seu retrat de les contraindicacions de l´adolescència es prestava a uns quants efectismes melodramàtics. Afortunadament, la versió televisiva avalada per Netflix sap sortejar-los i esdevé una magnífica reflexió sobre el període més incert de la nostra vida.
La història comença quan Hannah, una noia a punt d´acabar l´educació secundària, se suïcida. Els motius es resumeixen en tretze, que es corresponen a tretze persones que, d´una manera o una altra, van ser clau en la seva dràstica decisió. A partir d´aquí, envia un recull de cintes enregistrades on, de viva veu, ho explica. La sèrie adopta el punt de vista d´una d´aquestes persones: Clay, un alumne introvertit que va estar secretament enamorat de Hannah. Cada capítol es correspon a una cinta, tot i que la història sap bifurcar-se més enllà de la seva estructura fonamental, dibuixant un retrat coral que no té manies a endinsar-se en terrenys pantanosos.
El primer que convé dir de Por trece razones és que no es tracta d´una sèrie juvenil. Va de joves, sí, i seria interessant que els adolescents la veiessin perquè s´hi parla de temes que els afecten, però està enfocada des d´una perspectiva molt adulta. És a dir, que tant hi aprendran mares i pares com filles i fills, i no es talla un pèl a l´hora de parlar frontalment de la cara més obscura del salt a la vida adulta. I més enllà d´algunes errades menors (com aquesta obsessió de Netflix pels capítols de més de 50 minuts, aquí del tot innecessària), la sèrie acaba erigint-se en una esplèndida faula sobre la dificultat d´encaixar allò que som amb allò que ens demanen ser. Un altre dels mèrits de Por trece razones és la seva estructura de thriller, que aconsegueix mantenir-te enganxat a la trama fins al darrer minut gràcies, en gran mesura, a la bona feina de tots els directors, en especial Tom McCarhty (autor de Spotlight) i Gregg Araki. I finalment hi ha, per descomptat, el seu repartiment, en particular uns Dylan Minnette i Katherine Langford que assoleixen la difícil fita d´expressar, només amb la mirada, una llarga llista de sentiments impronunciables.