Alguna cosa no fa bé una sèrie quan s’entesta a no ser del piló i només funciona, justament, quan més s’assembla a allò que defuig. És el cas de La llista final, sèrie que ha estrenat Amazon i que té Chris Pratt com a protagonista i productor executiu. Basada en una novel·la de Jack Carr (que, per cert, ja té el problema fonamental de voler ser moltes coses sense acabar de brillar en cap), és la història de James Reece, un membre dels Navy Seal que torna a casa amb molts problemes de memòria després d’una missió secreta que ha sortit molt malament i en què ha perdut uns quants companys. Els seus superiors li demanen que es retiri temporalment i no es capfiqui més del necessari, però no deixa de sospitar que li amaguen alguna cosa. Quan comença a investigar pel seu compte, de seguida hi ha unes conseqüències terribles: l’execució de la seva dona i la seva filla. Amb l’ajuda d’un agent encobert de la CIA, Reese fa una llista de culpables i es disposa a venjar-se de tots i cadascun d’ells. Però i si resulta que part de les seves sospites son fruit del trauma? I si resulta que realment les coses només són reals al seu cap? Una jove periodista que creu haver descobert una conspiració acaba convertint-se en la seva aliada.
Estrenada amb doblatge i subtítols en català, La llista final es perd en un mar de pretensions. És, en el fons, una història de venjances bíbliques molt clàssica, però al llarg dels seus vuit episodis s’entossudeix a omplir la trama de reflexions tirant a forçades sobre l’ús de la violència i els enemics que tenim a dins mateix de casa. Quan vol ser un drama psicològic, punxa estrepitosament i és avorrit, a banda que ratlla el ridícul en més d’una ocasió. En canvi, la paradoxa és que quan es deixa de discursos i va a l’acció, funciona raonablement bé. Un exemple prou gràfic: hi ha episodis en què hi ha molta xerrameca sobre la pèrdua i les seves conseqüències emocionals, però en canvi la millor escena de tota la sèrie és una en què el protagonista es va obrint camí a trets al bell mig de San Francisco. Tants intents de no semblar una sèrie d’acció a l’ús, i resulta que quan més convenç és en la seva faceta més desacomplexada. També hi fa molt que la suposada intriga és tirant a previsible i és fàcil assenyalar els culpables des de la segona escena de la funció.
Al costat de Chris Pratt, que s’esforça molt a trencar amb la seva imatge d’heroi simpàtic, destaquen les aportacions de Taylor Kitsch (de llarg, el seu és millor personatge de la sèrie), Constance Wu, Jai Courtney, Riley Keough, LaMonica Garrett, Christina Vidal, Patrick Schwarzenegger, JD Pardo, Drew Starkey, Nick Chinlund.i la feliçment recuperada Jeanne Tripplehorn.