Hi ha títols tan bons que mereixerien una existència solitària, autònoma, sense relats ni obres que en desdibuixessin (desmentint-la) la brillantor inicial ni aquella mena de reverberar poètic que, com les ones concèntriques, s’expandeix infinitament. Doncs això: El què perden els lladres, ho troben els saurins. Res més a dir. De fet, el mateix Subirós explica que van estar temptats de deixar les parets en blanc o de convertir l’espai dins l’espai que s’han inventat en una mena de mausoleu inaccessible (un «Adyton» grec actualitzat) o, si més no, accessible solament mitjançant la imaginació. Sigui com sigui, la seva irreprimible passió per les coses els ha portat a seguir espigolant la realitat a la recerca de contenidors de memòria, ja sigui a través d’usos pretèrits (l’eina desgastada) com d’aquella forma que mai és del tot innocent.
No hi ha full de sala perquè no cal. O no caldria, en qualsevol cas, si l’espectador estigués familiaritzat amb una genealogia que, a casa nostra, segueix tenint en Brossa el seu principal exponent. Per entendre’ns: al poeta català li va tocar viure les paradoxes i contradiccions d’una època que va ser fruit d’una acumulació de sismes que afectarien gairebé totes les esferes de l’existència. És a dir: n’hi va haver prou amb una generació perquè la poesia passés de ser el fonament de la transcendència («Però el que dura, ho funden els poetes», afirmava Hölderlin en el darrer vers d’Audenken) a ser «completament inútil», entre altres raons, perquè sempre estarà «passada de moda» (com proclamava un irònic Flaubert al seu Diccionari de tòpics). Entre una afirmació i l’altra, mig segle de distància que, al mateix temps, és el que veia com Europa deixava de ser «moderna» per esdevenir «contemporània» o, menys evident, és el que contemplava com el somni del progrés es transmutava en la consciència de la pèrdua i del fracàs. El que sorgia a mitjans segle XIX és, en paraules de Gilles Lipovetsky, «la societat de la decepció».
El referent ineludible Brossa, insistim, és fruit de multitud de trencaments. No és casual, per exemple, que naixés només dos anys després que Duchamp esmicolés l’estètica tradicional amb els seus ready mades, aquells «objectes anònims —en paraules d’Octavio Paz— que, gràcies al gest gratuït de l’artista, pel simple fet d’escollir-los, es converteixen en obres d’art». Subirós i Banal demostren tenir la lliçó molt ben apresa: l’exposició que presenten a la Casa de Cultura de Girona és una demostració de com allò més subtil o insignificant pot ser el detonant d’un sisme poètic.