Pintar el silenci

Les pintures de Jordi Martoranno (Girona, 1965) contenen sempre —o molt sovint— una mena d’àtom plàstic primordial en procés d’expansió que, malgrat remetre’ns als grans problemes de la física i de la cosmologia, s’expressen des d’una dimensió radicalment humana. En aquest sentit, les grans teories es concreten gràcies a una pràctica pictòrica que té més de poètica que no pas d’heroica. De fet, Martoranno —com Hernández Pijuan, amb qui comparteix sensibilitat plàstica— sap que l’art no ha de pretendre dir-ho tot sinó, senzillament, ser un contenidor de l’inefable, de tot allò que el llenguatge ordinari no és capaç d’abastar. Potser per això la seva darrera mostra es titula «El silenci i els dies». Sigui com sigui, la simplicitat de la seva proposta plàstica només és aparent si hom té en compte que es tracta del resultat darrer d’un procés de depuració formal .