L’exposició que demà es presentarà a l’Espai d’Art l’Abadia no és una mostra qualsevol: la seva naturalesa és recapitulativa o, si ho preferim, adopta la forma d’un corol·lari visual que només és possible realitzar al tram final del periple vital. Res millor que uns versos del mateix Gerard Sala per copsar el lloc precís on actualment l’artista es troba: «Ara (que intento ser com un infant) / confio, que algun dia, / podré ser una altra vegada lliure». Aquesta seria, vindria a dir-nos, la única recompensa que ens proporciona l’art i la poesia: la llibertat de mirar totes les coses amb la ingenuïtat d’un nen i la possibilitat de retornar a les paraules la capacitat reveladora, o màgica, que mai haurien hagut de perdre.
Gerard Sala pinta paisatges en un intent de retornar al paisatge, però no a un paisatge qualsevol. De fet, Sala se situaria als antípodes del gènere tradicional, aquell que, segons Jean Améry, i malgrat la seva aparença amable, és «reaccionari i políticament perillós». No. El paisatge on es dirigeix Sala actuaria sobre el nostre ésser més profund com només seria capaç de fer-ho una llengua materna: es tracta del paisatge de la nostra infància, del paisatge «abans del paisatge». La distància és la mateixa que ens separa de la resta d’animals: el nen, o el jove, s’escindeix de la natura quan comença a anomenar-la «paisatge». La construcció cultural substitueix a la identificació perfecta: deixem de «ser paisatge» quan permetem que el llenguatge —aquell vestit que amaga el contorn real de les coses, deia Wittgenstein— faci d’intermediari. Ras i curt: entre nosaltres i el món, les paraules («més val no res / que dir evidències / que mostrin tan sols la superfície», escrivia Sala a Amb la veu als ulls).
I és que, a diferència del que sol pensar el comú dels mortals, el viatge sempre és en direcció a l’origen. Aquesta seria la lliçó perenne de l’Odissea però també de nombrosos testaments literaris i vitals com —per citar un exemple bellíssim— l’Elogi a la vellesa de Herman Hesse. S’entén millor el que volem explicar si recuperem el títol original en alemany: «Mit der Reife wird man immer jünger», és a dir, «A mesura que madures, et tornes més i més jove». I, com no podria ser de cap altra manera, el llibre arranca amb una passejada pels prats i els boscos de la infància que, en el fons, no deixa de ser una epifania: «Al llarg d’una alenada percebo, amb més pregonesa que mai, la lleugeresa de la meva forma, i em sento arrossegat cap a la transmutació, cap a la pedra, cap a la terra, cap a la gerdonera, cap a l’arrel de l’arbre. La meva set s’aferra als senyals de decadència, a la terra i a l’aigua i al fullatge marcit».
Quedem-nos amb un parell d’idees: «la lleugeresa de la forma» i «la transmutació». Gerard Sala, de la mateixa manera que Hesse, basa bona part de la seva aventura creativa en l’esforç constant per alliberar quelcom d’inefable (diguem-ne esperit) contingut en la matèria. Segurament per aquest motiu, i fent un salt enrere de sis dècades, a la seva primera exposició a l’Ateneu (vint anys tenia aleshores l’artista) Sala ja pintava papallones. Existeix, en tot el món animal, alguna criatura de formes més lleugeres que la papallona? Hi ha, en el conjunt de processos naturals, algun canvi o transmutació més radical que la metamorfosi d’aquest lepidòpter? Com les pintures de Gerard Sala, les papallones estan fetes d’aire i de terra: són paisatge i són anhel d’ingravidesa.
Tornant al començament: I si, al final, l’objectiu de tota obra d’art no fos altre que el de poetitzar (despolititzant-lo) aquell «zoon politikón» aristotèlic? Els paisatges de Gerard Sala, però també les seves escultures, són els dos extrems d’un univers liminar, d’un interstici on s’esdevé una rara forma de diàleg entre l’immanent i el transcendent. La possibilitat de pintar constel·lacions al mateix temps que es cartografia el territori, o de flirtejar amb les possibilitats de la plàstica mentre es nega la superfície pictòrica amb la incorporació de miralls (i negar els miralls erosionant-los), són aspectes gairebé exclusius de la concepció artística de Sala. De Sala, i d’altres paisatgistes il·lustres, com els seus estimats Monet, Miró o el gran latifundista que fou Rothko...
Gerard Sala, amb l’objectiu de garantir una adequada conservació del seu llegat artístic i, també, per a seguir contribuint a la societat amb la difusió dels valors i idees de caràcter universal (humanisme, natura, poètica, espiritualitat), cedeix el gruix de la seva producció a l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses. De fet, és el poble on hi té el seu taller de creació des de fa més de cinquanta anys, i gran part de la seva obra és un reflex i interiorització de l’espai natural i paisatgístic característic d’aquest entorn. Sala, a més, és un dels artífex de l’Espai d’Art l’Abadia, referent a la demarcació de Girona.