Davant d'uns governs Business Friendly i d'unes esquerres submises -als valors del mercat, del màrqueting i les retallades socials- del que es tracta és d'anar fent passes sòlides en la bona direcció: la de bastir un nou projecte polític que en paraules de D. Bensald sigui tan fidel als interessos dels dominats i els desposseïts com ho és la dreta amb els posseïdors i els dominadors. I que no demani excuses per ser anticapitalistes i per voler canviar el món.

És una ironia que els del PP de Catalunya, l'any 2002, acusessin els convergents i socialistes d'americanitzar la política catalana i com fan quasi tots els partits de les pseudotimocràcies occidentals, de convertir-la en un espectacle mediàtic. El PP es lamentava -en una sonada polèmica- que CiU i el PSC s'entestin a aprendre les millors tècniques per vendre una imatge artificial dels seus líders. ERC expressava les seves sospites a propòsit d'un ús partidista de recursos públics en un viatge dels estrategs de Maragall i Mas. A La Vanguardia del mateix dia llegim: CiU i PSC comparteixen curset electoral. Eren David Madi i Miquel Iceta, que havien coincidit per casualitat a Washington en un seminari intensiu sobre campanyes electorals. Això ens recorda el traspàs dels senyors Mascarell-i Pluma- exmilitants del PSC de la conselleria de cultura de CiU.

Aquesta introducció ens l'ha inspirada un fabulós assaig, titulat: Els Spin Doctors, Premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític, de Toni Aira, periodista i professor de Comunicació de Blanquerna, autor de diversos llibres sobre màrqueting. Per a Toni Aira l'expressió Spin Doctor és un terme anglosaxó utilitzat per referir-se als estrategs i assessors de comunicació dels polítics.

En la mercantilització de tots els aspectes de la societat capitalista: tot són productes per vendre; des de l'esport, l'art, la cultura - i també els polítics- s'han de promocionar, i vendre, com: els vells stars de Hollywood, o els cantants de rock. Es renuncia a la ideologia, el programa, l'antagonisme de classes, interessos, etc.

Els títols dels capítols són molt aguts i divertits -El líder,É i la resta. On és el partit? O sigui els militants -els partits post-moderns sols necessiten un líder i unes camarilles d'experts- de funcionaris i especialitzats arribistes de classe mitjana que volen prosperar -en trobarem a centenars- ja que de gent que busca feina i vol prosperar per ocupar càrrecs ben remunerats, son infinits.

Si tots els capítols del llibre són un plaer de lectura pel bon ritme d'estil, informació, escriptura, destaquem la sisena part, la titulada: "Spins d'ahir i d'avui i de sempre" Hi a el retrat-història-psicologia dels principals assessors Spin Doctors dels presidents de govern occidentals: des de George Stepman amb Bill Clinton, a Peter Mandelson i Hastair Campbell de Tony Blair. Karl Rove-el cervell de Bush, Claude Guenant de Sarkozky.

I a l'Estat Espanyol destaquen Pedro Arriola, mànager d'Aznar, i en el camp dels socialistes: Enrique Serrano, que ?s'inicia amb González i segueix amb Zapatero, juntament amb Miquel Barroso, periodista marit de la ministra Chacón. Tots els retrats són molt aguts, sintètics i amb molta informació pública i privada que com uns i altres mouen els fils de la polítia de dins dels estats, i sobretot com les camarilles, grups de pressió, manipulen les societats anestesiades pels mitjans, en especial la televisió, com fa anys: Hans Magnus parlava de la Manipulació Industrial de les consciències. Avui amb els Spin Doctors i el Think Tanks, finançats pels grups econòmics més poderosos, com els lobbys de les indústries d'armes, nuclears, elèctrics, bancaris, audiovisuals, etc. A Catalunya el Spin Doctor més famós -avui defenestrat- va ser David Madí, el que ha portat més lluny l'americanització de la política catalana, íntim amic de l'Oriol Pujol, ha sigut el principal assessor de les campanyes electorals d'Artur Mas, sempre somrient, com l'altre president. Com Zapatero -com va ser Suárez-, semblen candidats glamurosos de les campanyes americanes, plenes de banderes, globus, músiques i cançons made in Hollywood. No oblidem que tot ha de ser filmat per ser retransmès per televisió. I tot fent broma, a Girona estem entrant en campanya per les properes municipals, els preguntarem si saben: Qui són en Perruqueta, la Cucamona, en Galtones i en Robin Hood?, etc...

I recordin, quan parlem de l'americanització de la política volem dir l'aplicació de les noves tecnologies, el servei dels mitjans de comunicació de masses i sobretot la progressiva desideologització de la política. Acabem comentant un article titulat El Berlusconismo en casa, del cada dia més lúcid Josep Ramoneda. Coincidim amb ell, resumint: Berlusconi no és Mussolini. I el seu govern no té res de feixista. El Berlusconisme és un equivalent postmodern del feixisme, fundat sobre la legalització dels privilegis i -el més genial -la dominació per la imatge no és aliena a l'actual societat espanyola i a la seva política l'alineació, manipulació de masses i a través de les televisions -cada dia més en les vulgars i populistes teleescombraries de les factories italianes: de Berlusconi, el més americà i corrupte dels polítics europeus.