La crisi ha obert, tímidament, el debat per reformar un sistema universitari molt burocratitzat. Costarà. L'immobilisme s'ha apoderat d'unes universitats que haurien de ser els principals generadors de dinamisme i renovació social. Em vull aturar en el que el científic i escriptor Salvador Macip diu avui al suplement Dominical: "No té gaire sentit invertir milions en formar bons universitaris, donar-los un doctorat, o finançar-los un postdoctorat, si quan arriba el moment que són més productius se n'aprofiten altres països. Socialment, pot semblar una bona estratègia facilitar l'educació superior a tothom, però econòmicament no és el més òptim". L'ensenyament universitari és car. Els alumnes paguen poc més d'un 10% dels costos. L'educació no s'ha de mesurar només en termes econòmics, però també. Molts joves marxen a l'estranger per falta d'oportunitats aquí. No és culpa seva. Formar professionals és rendible -econòmicament i socialment- si el seu coneixement reverteix en el progrés comú i, quan s'incorporen al mercat laboral, paguen uns impostos que compensen el que han rebut per a la seva formació. Si la cadena es trenca, cal reformar-la.
Prem per veure més contingut per a tu
Comentaris
Veure comentaris