Anècdota real: una parella que marxa de casa nostra per fer les Alemanyes, a l'estil Vente pa Alemania, Pepe. Ells són joves i artistes, llicenciats en Belles Arts i primer marxen a Berlín, que saben que és una de les grans capitals de l'art europees, però descobreixen que han tallat els ajuts als artistes. La vida allà és dura, el vent del nord ho emplena tot i decideixen marxar a Munic, que és la capital econòmica del sud i un dels grans motors industrials d'Europa. Tot i que intenten obrir-se pas en el panorama artístic, fent exposicions aquí i allà, volen treballar en d'altres camps, per estalviar calés. Si més no, estaran un temps estalviant i podran, en tornar, tenir una mica de calaixet. La realitat és que van de minijob en minijob. I després d'un temps s'adonen que no només no poden estalviar, sinó que sense l'ajut de la família, no podrien ni arribar a final de mes. Després d'un any i escaig, ja no poden més i pensen a tornar.

L'exemple mostra quina és la realitat actual. Si vostès passegen per Munic, descobriran una ciutat racional i monumental alhora: amb antics palaus que esdevenen centres comercials, amb totes les botigues de luxe que vulguin. Amb un sistema de transport públic espectacular i eficient forjat amb dècades d'ajuntaments socialdemocràtes, i, sobretot, una quantitat ingent de calés. Alemanya ven vehicles de mitjà i gran luxe a tot el món i aquí tenen radicada la seu de la BMW. Hi ha propietaris de pisos de lloguer que demanen expressament "volem llogaters que treballin a la BMW", i no accepten menys que això. La ciutat sembla encantada: hi ha empreses, negocis i propietaris que naveguen en cabassos de calés. Poden trobar un Porsche, més enllà un Mercedes esportiu, una cantonada més enllà un BMW esportiu i davant del casino, un Maserati nou de trinca. És la ciutat dels milionaris declarats i no declarats.

La globalització que a nosaltres ens retalla, sembla no afectar a segons qui. I Munic i tot Baviera és un dels triomfadors d'aquest fenomen. A nosaltres se'ns demana tot l'esforç mentre alguns no practiquen cap austeritat. Per què allà suren en euros i nosaltres anem de retallada en retallada? La realitat és que la parella d'artistes del principi representen aquesta porció d'alemanys que no treballen de directius en empreses mitjanes o multinacionals, que no són propietaris de cerveseries, o que no poden aparcar el vehicle de luxe italià a la porta del seu negoci. Si no posem mesures per impedir que el capital navegui sense regles el que farem serà ?desplaçar tot el poder econòmic a mans d'uns pocs, i per això cal que el poder polític posi unes regles de joc mínimes i que el ciutadà sigui ciutadà, i no una persona que serveix per pagar impostos, taxes, repagaments i altres gravàmens que s'inventin els de dalt. Que l'austeritat no ens amagui la realitat: alguns se n'aprofiten.