quan s'inaugurava l'exposició de flors de Girona, ja sabia el que em tocava: anar amb la meva àvia cap a Sant Domènec. Era una cita ineludible en el seu calendari anual. Recorria el temple amb una vivesa gairebé infantil, comentant els colors, els tipus, les instal·lacions. I cada variació respecte a edicions anteriors la saludava amb entusiasme, com si cada novetat revalidés la seva fidelitat a l'exposició. Durant anys, em va tocar anar-hi, és a dir, que no hi anava estrictament pel gust de veure-la, sinó per la certesa que veuria en els ulls de la me?va àvia una il·lusió absolutament irredempta. Amb el pas del temps, l'exposició va començar a expandir-se fins a convertir-se en el Temps de Flors, que converteix Girona en una gran gimcana floral. L'àvia, malauradament, ja no hi és, però en aquesta l'època de l'any és quan més viu es fa el seu record, com si encara la veiés degustant pètals i olors amb un somriure contagiós. El transcurs de l'existència converteix els néts en pares, i aquests acaben actuant com mai haurien pensat que ho farien quan anaven a Sant Domènec a contracor. I Temps de Flors s'ha adaptat a aquest trànsit amb una solvència insospitada. L'edició d'aquest any, convertida amb encert en una segona festa major de Girona, s'adapta com mai a la transversalitat del públic, amb idees tan oportunes com omplir la Devesa d'atraccions (alguns veurem poques flors, això sí) i donar rellevància itinerant al castell de Montjuïc, que mereix més protagonisme iconogràfic. Hi ha, doncs, la sensació d'implicació general en un esdeveniment que va néixer essent molt concret. Les flors, com als bons thrillers, s'han convertit en un "MacGuffin" molt efectiu per a les sinergies generacionals. Abans pujaves a peu a Sant Domènec i ara, si tens un fill amb esperit ferroviari, et passes aquests dies veient la ciutat des del Gerió. Però en el fons ets el mateix: continues fent el turista a casa teva mentre esbosses un ?irreprimible somriure de complicitat.
