PENSIONS PÚBLIQUES: UNA ESTAFA PIRAMIDAL?

El sistema públic de pensions per repartiment de la Seguretat Social, monopolitzat per l'Estat, s'assenta sobre una estafa piramidal, semblant a la que va perpetrar Madoff. Una comparació del sistema de repartiment amb el sistema de capitalització aportaria aquestes dades: un treballador amb un sou mensual de dos mil euros cotitza a la Seguretat Social set mil dos-cents euros anuals. Ara bé, els mercats borsaris han proporcionat entre 1900 i 2010 una rendabilitat mitjana real del 5,4%. Per tant, capitalitzant aquesta cotització a la rendibilitat mitjana (5,4%) durant 38 anys, el treballador hauria acumulat uns 900.000 euros i percebria una pensió mensual d'uns tres mil euros.

Amb el sistema de capitalització el treballador, a part de disfrutar d'una pensió mitjana molt superior a la del sistema de repartiment, (que és de 2.000 euros, en 12 pagues, als 67 anys; si es retira als 63, 1.350 euros) i de poder llegar als seus fills un copiós patrimoni de prop d'un milió d'euros (inexistent en el sistema estatal de repartiment) contribuiria: primer, a capitalitzar l'economia nacional, creant riquesa i llocs de treball; segon, a extreure les pensions de les mans dels polítics, evitant una espècie d'estafa piramidal inevitable; i tercer, a fer sostenibles les pensions.

El sistema de pensions per capitalització ha estat adoptat ja per Mèxic, Colòmbia, Perú i Xile, els quatre països de l'Alianza Pacífico, un club que donarà molt a parlar en un futur pròxim; també està essent adoptat, entre altres, pels països exsocialistes de la UE i per les repúbliques exsoviètiques.

Aquest sistema, sorgit d'un equip d'economistes formats a la Universitat de Harvard, prohibeix expressament a la Banca accedir de forma directa a aquest àmbit de negoci. És per això que els socialistes de tots els partits (en expressió del Nobel d'Economia F. Hayek), i el "lobby" bancari estaran sempre en contra d'aquest sistema de pensions per capitalització, un sistema personal, lliure, responsable i solidari amb els treballadors que sostenen la nació.

El concepte general de capitalització es basa en l'axioma jurídic formulat per Louis Salleron, el jurista i economista més clarivident i més desconegut del segle XX, en la seva obra Six études sur la propriété collective: "La persona amb el seu treball crea un capital nou sobre el que adquireix un dret de propietat". L'Estat, doncs, ha de respectar i garantir aquest dret si vol respectar la dignitat de la persona. La legislació actual (neoliberal, socialdemòcrata o comunista), però, li barra el pas. La consagració política d'aquest dret exigeix la reforma jurídica estructural fonamental del capitalisme. Marx no va entendre mai que el problema del capitalisme no era solament un problema econòmic i social, sinó un problema eminentment jurídic.

La societat moderna, per una banda, és una societat d'assalariats (més del 80% de la població activa); el progrés tècnic, per altra banda, demanda, cada vegada més, grans capitals concentrats. Si la renda del món salarial excedeix ja del 60% del conjunt de la renda nacional s'imposa la reforma jurídica de la propietat capitalista, que permeti, per fi, a l'assalariat accedir a la formació del capital nacional, a través de la "propietat col·lectiva privada", és a dir, a través de "l'ouverture de la proprieté capitaliste aux assalariés que doit se faire non seulement en les y interessant comme épargnants, mais en les créant des droits sur le capital en formation".

Louis Salleron, professor d'Economia Política en la Universitat Catòlica de París, fou invitat a Barcelona per un grup d'empresaris i industrials catalans, en la primavera de 1961, a exposar la seva tesi sobre l'"associació del capital i del treball". Ha passat mig segle. El comunisme s'ha esfondrat estrepitosament i el capitalisme neoliberal segueix amb les seves crisis cícliques. Salleron es va mostrar com el crític més intel·ligent i demolidor del socialisme marxista en la seva obra Le cancer socialiste, i en la polèmica mantinguda amb François Mitterand, aleshores secretari general del partit socialista francès i futur president de la República, així com el crític més pertinent del capitalisme liberal en la seva obra Les catholiques et le capitalisme, en formular amb precisió els fonaments jurídics i econòmics de la reforma estructural fonamental del capitalisme. L'obertura de la propietat capitalista als assalariats continua essent, mig segle després, "l'única via de progrés, d'un progrés alhora jurídic, tècnic, econòmic, social i polític, és a dir, totalment humà".

També el 1954 Jaume Vicens Vives ho va deixar escrit, en termes semblants, a Notícia de Catalunya. Nosaltres, els catalans: "Només per la capitalització del treball hem arribat a ésser gent en la història econòmica. No cal dir que aquesta serà també la llei que hauran de tenir en compte les generacions vinents".

Els titulars del Diari de Girona "l'envelliment, la destrucció d'ocupació i la devaluació salarial" deixaran de ser "amenaces per al sistema de protecció social" si es transformen les pensions públiques per repartiment, d'una càrrega fiscal que són, en un factor d'inversió i creixement nacional.

Sense estalvi no hi ha creixement. L'accés a l'estalvi per a la formació del capital nacional està barrat als assalariats. S'impossibilita d'aquesta manera la constitució orgànica de capitals destinats a les inversions que hauran d'assegurar l'activitat futura. L'esforç estalviador que podrien fer els mateixos assalariats, a través de la propietat col·lectiva privada ("mutual funds"), seria la font que faria brollar els llocs de treball necessaris que farien possible, alhora, unes pensions sostenibles i dignes.