Ens ha tocat viure un temps excitat, difícil. És evident que va esser pitjor aquell en què ens habitava el franquisme. El portàvem a l'interior dels cossos i no ho sabíem. Teníem una serp al cor i ens pensàvem que ens venia de naturalesa. Hi ha qui encara no ha expectorat la serp. És un esput mal de treure. I aquesta és una terra que no té tirada a l'autocrítica. Com llavors, tornam a assistir a la perversió del llenguatge, a la manipulació insolent de les paraules, del seu significat. Aquests dies, una diputada del partit que governa a les Illes ha tingut el coratge de dir: "La cap de l'oposició representa la nit, el president Bauçà representa el dia". Era com si digués que ella és la tenebra, que ell és la llum del sol. Quan ho he llegit a la premsa diària quasi he plorat. I puc assegurar que no tinc la llàgrima fàcil, però quasi he plorat.
No sé si la senyora que ha dit el disbarat es creia el que acabava de dir. He pensat: No pot ser que ho cregui. Hi ha polítics que, en obrir la boca, em fan sospitar que diuen el contrari d'allò que pensen. Em succeeix amb la senyora Soraya de Santamaría i amb la senyora Dolores de Cospedal. I, no obstant, no em passa amb el senyor Rajoy. Comença a parlar i tinc la impres?sió que es creu les mentides que diu. I si de cas allò que diu no és una mentida, dit per ell sembla una mentida. Deia, l'altre dia, el senyor Pedro J. en una entrevista: "Rajoy és un home que fa la impressió que no es troba bé dins el seu cos". No va dir si el cos li venia estret o si li venia ample. Únicament va dir que no s'hi troba bé, i posà la cara de cínic que li és pròpia.
Quan la senyora diputada assegurà que la cap de l'oposició al Parlament de les Illes Balears era la nit, féu servir una vella metàfora, present a l'imaginari col·lectiu: la nit és tenebrosa, insegura, llòbrega. Quan va dir que el president Bauçà és el Sol, volia dir que és clar, alegre, transparent, lluminós..., que només amb la seva presència et fa percebre una enorme seguretat, sobretot, que és garantia d'es?tabilitat. Em va agradar tant, la metàfora del Sol, que quasi vaig cantar: Sol, solet /vine'm a veure, / vine'm a veure / que tinc fred. Vaig reclamar la presència del Sol perquè hi fa fred, al nostre país. No ho sap, senyora, que hi fa fred? I he de dir-li que també faig servir la paraula fred en sentit metafòric. Fred vol dir pobre?sa, manca de treball, jornals esqui?fits, inseguretat, negació a les propostes de diàleg, menyspreu al que no pensa com tu, intransigència, supèrbia... Fred vol dir misèria.
Si succeeix que dues persones no s'assemblen gens ni mica, la gent diu que són com la nit i el dia. Segurament aquesta era la intenció de la diputada, en fer servir aquella metàfora. Però hi ha un altre element que hi afegeix un punt de malícia: La diputada embolicà la troca de la nit i el dia justament quan som a prop del solstici d'estiu. Aquest dia el Sol és el rei dels astres i llueix com una gran bola de foc. Aquest dia, el Sol balla, després de l'alba. I l'aigua es torna màgica i els enamorats obrin el seu amor a la vi?da. I la vida, ni que sigui només per l'espai breu d'una nit, els somriu.
Enamorat que sóc de les paraules, aquesta setmana vaig aprendre una paraula francesa que em va semblar nova i que no he sabut trobar als diccionaris: "putasserie". La frase completa on la vaig veure escrita deia: "C'etait une putasserie". La primera impressió que he tingut és que el significat d'aquesta paraula podria tenir alguna cosa a veu?re amb "puteria", o, potser, amb "putada". No ho sé, senyora, però el cor em diu que això que vostè ha fet és una gran "putasserie".
