La corrupció ja no és un problema d'aquesta o aquella organització, d'aquest o aquell estament, per més que el repartiment d'escàndols sigui desigual. Almenys aquesta és la percepció que s'estén entre els ciutadans: que ens enfrontem a una xacra que corroeix més i més fonaments de la societat. Els casos destapats per la policia i els jutjats són incessants, com en la tangentopolis italiana de principis dels anys noranta del segle passat. Cada nou cas supera l'anterior i el brogit de les alarmes és eixordador. Aquesta setmana mig centenar de persones han estat detingudes per formar part d'una trama de corrupció que afecta Madrid, Múrcia, Lleó i València. Entre els implicats hi figura Francisco Granados, exnúmero dos d'Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid, i el president de la Diputació de Lleó. La setmana passada la policia va registrar el domicili d'Oleguer Pujol Ferrusola. El fill de l'expresident de la Generalitat està acusat per blanqueig de capitals i delicte fiscal. Tot això dues setmanes després que esclatés el cas de les targetes opaques a Cajamadrid. La naturalesa dels escàndols és àmplia i complexa. Darrere de molts dels casos coneguts està, directament o indirectament, el finançament irregular dels partits polítics, però no és exclusiva d'ells. Organitzacions empresarials i sindicals s'han vist sacsejades per pràctiques similars. La casuística inclou lucratives trames personals a l'empara de l'Administració, assalts a entitats financeres targeta en mà o privilegis i tripijocs administratius tan variats com inadmissibles, per citar-ne només alguns. Gairebé sense distinció de sigles, ideologia o territori, com bé sabem a Catalunya. I d'aquí, de la seva aclaparadora expansió, l'abatiment social.

Les societats avançades es distingeixen per la seva capacitat per extirpar amb determinació la corrupció, no per tenir-ne. Un programa regenerador requereix quelcom més que la modificació d'aquesta o aquella llei electoral. Passa, per exemple, per garantir la transparència de les decisions adoptades en els centres de poder polític, des del Govern de l'estat fins al municipal, incloent-hi els autonòmics, les diputacions i els consells comarcals; per sotmetre aquests ens a una fiscalització professionalitzada, i en conseqüència allunyada d'organismes controlats pels propis partits, i per disposar de normes contundents per inhabilitar tots els càrrecs públics actuïn incorrectament. Per citar només tres mesures indispensables.

L'exemplaritat en l'esfera pública ha passat a ser un valor essencial, i això és un bon símptoma. Tot apunta a una línia més dura no només contra la corrupció, sinó respecte de pràctiques que, delictives o no, haurien d'haver estat desterrades fa molt de temps. L'administració eficient dels cabals públics, per exemple, és un clam social. A la rectitud i la integritat que dignifiquen la persona està l'alternativa a tanta immundícia. I pel posicionament inflexible amb els corruptes discorre el camí per trobar-la. Necessitem una catarsi ètica, una ciclogènesi regeneradora que ens torni a comportaments, en tots els àmbits, d'acord amb els valors ètics i la moral cívica que fan progressar els pobles. Tant de bo estiguem en això.