Recordo que, adolescent en una dictadura i afeccionat al cinema, m'agradaven d'allò més les pel·lícules de l'Oest; m'embadalien les que denunciaven les xacres de la vida social, militar o política nord-americanes i m'entretenien les de l'espia de la CIA que sempre guanyava al dolent (del KGB, òbviament), mentre l'esperava, petonera, una rossa en un descapotable. Eren temps difícils, quan la llibertat només era una pel·lícula i la vida era un passar de puntetes entre el gris i el caqui.
La vida ha canviat algunes coses. Ara, les pel·lícules de terror es basen en la realitat, com exposa l'informe del Senat dels EUA, que recull les barbaritats fetes per la CIA a 119 detinguts il·legals en presons escampades arreu del món. Ara, l'espia de la CIA ja no guanya al dolent, perquè ell és el dolent, i les rosses petoneres s'han convertit en senadores que elaboren informes per denunciar les terribles tortures que es practiquen. Ara, aquells que presumeixen d'haver salvat el món tantes vegades, que es vanaglorien com adalils de la llibertat i la democràcia, ara resulta que són torturadors, violadors impenitents, aprofitats deixebles de l'"imperi del mal", sicaris d'inhumans personatges malalts de riquesa. Ara, no es compleixen ni les denúncies. Perquè citen com de passada la responsabilitat d'un personatge, Richard "Dick" Cheney, que junt amb Donald Rumsfeld, va ser possiblement un autèntic "cervell" d'aquella època, però exoneren l'incompetent Bush de cap participació en la barbàrie, malgrat que un cap de la CIA assegura que el va informar. I la guíndola: decreten impunitat per a tots els implicats, i es lamenten, perquè l'horror no ha servit per res. Fàstic.
