Per un independentisme accidentalista, republicà i d'esquerres

Em considero federalista i dubto que mai cridi: «in-inde-independència». De totes maneres, quan sento AznarRajoy sense voler em trobo que començo a dir «in-» en veu alta, me n'adono i paro. És quan voldria veure les notícies sobre aquests personatges a les pàgines d'internacional dels diaris i només un parell de dies a la setmana, que és el que el meu metge em recomana.

Cal iniciar un procés constituent per una república catalana. I com que hi ha moltes tradicions i moltes sensibilitats, cal veure com fer-les confluir. En aquest sentit una idea seria explorar les possibilitats d'un independentisme accidentalista republicà i d'esquerres. Pi i Margall a inicis del segle XX plantejava una aliança entre federals i catalanistes. En termes actuals podríem dir una aliança entre la CUP, CSQP i ERC. I potser amb una CDC que canviï de nom, de logo, de seu, de dirigents i adopti el programa del SNP. És a dir: una aliança que busqui que l'hegemonia del nou país independent sigui d'esquerres.

La gent de BeC i CSQP són republicans, d'esquerres i volen un procés constituent a Catalunya i, per tant, una Constitució catalana. Només cal llegir dos llibres dels líders intel·lectuals del que està passant en aquest sector per veure-ho. Un, el de Gerardo Pisarello, número dos de Barcelona en Comú: Un largo termidor. La ofensiva del constitucionalismo antidemocrático, i el llibre de Xavier Domènech Hegemonías. Crisis, movimientosde resistencia y procesos políticos (2010-2013). Veureu que volen una república catalana d'esquerres. El problema és com hi arribem.

L'esquerra que no es reclama de la tradició independentista ha de recuperar el fil de l'antifranquisme i optar sense complexos per la ruptura democràtica i iniciar un procés constituent sinal·lagmàtic que ens condueixi a una república catalana.

Hi ha massa gent que té vocació de fracàs, que en comptes de buscar formes de sumar esforços, vots i diputats, té voluntat de quedar-se sol. No hi ha empatia i ningú es vol posar al lloc de les altres trajectòries i procedències. Caldria buscar una majoria de 80 o 90 diputats. És possible.

Caldrà tenir molt clar que en els moments clau d'Espanya, Catalunya ha anat sempre un pas endavant. Com ara. Per dir-ho més clarament, davant de la impossibilitat del pacte i de reforma -és el que va intentar Pasqual Maragall, no ens enganyem- al final algú ha d'obrir les portes d'un balcó i dirigir-se al poble. I això sempre ho ha fet l'esquerra.

Hem viscut a Catalunya un cicle de mobilitzacions impressionants des del 10 de juliol de 2010 fins ara. Aquest desafiament popular té com a principal objectiu recuperar les sobiranies segrestades. Cal aconseguir que el nou país es construeixi sobre les bases filosòfiques de l'ètica civil republicana. Les esquerres estan davant d'una gran oportunitat.