Algú ho havia de dir!

He de confessar el meu plaer, fa uns quants anys, quan el bigoti "ansarià" es retorçava cada cop que Joan Tardà pujava al faristol del Congrés i li cantava les quaranta nacionalistes. Poques vegades el Polònia s'ha inventat un crit de guerra més escaient: "Perdoneu, però algú ho havia de dir!". Està vist, però, que la felicitat no és mai completa i que les persones, ni que sigui per acompanyar els calendaris, canvien. De camisa, d'ideologia o de crit de guerra. Això ho saben prou bé els afeccionats a les pel·lícules de l'Oest: els dolents eren els indis, però uns crits eren apatxes i uns altres, sioux.

Això ve a tomb d'un recent acte polític a Valls, on Tardà, candidat d'ERC al Congrés per quarta vegada, va exigir "un gran acord" entre Junts pel Sí i la CUP, per seguir el mandat democràtic obtingut a les urnes el 27-S i fer realitat la independència. "El desacord -va reblar- seria un frau a la majoria de la ciutadania catalana, un delicte d'alta traïció". Caldria recordar a Joan Tardà uns apunts de matemàtiques: un 47,74%, si més no des de Pitàgores ençà, no ha estat mai la majoria. I pel que fa a "l'alta traïció", com hauríem de qualificar la renúncia a una justícia social íntegra per tal de lliurar altre cop el govern a un dels dirigents més representatius de l'economia liberal? La que té per axioma fonamental que qui mana són els mercats; la principal responsable de la crisi econòmica mundial; que ha imposat l'austeritat pels de sempre, fet que alhora representa més riquesa també per als de sempre; que ha provocat l'enorme increment de les ?desigualtats socials. D'independentista a independentista, "perdoneu, però algú ho havia de dir!".