El «PDC» és la cançó de l'estiu

Quan es va conèixer la llista Bárcenas, va quedar clar que estàvem davant d'un autèntic Watergate. La cúpula del govern espanyol i del PP estava directament tocada per l'afer. En un país democràticament normal (ara que està tan de moda la paraula) haurien dimitit tots els presumptament implicats, s'haurien convocat eleccions i el PP s'hauria refundat. Però aquí no va passar res. Els responsables de tot el merder sabien que els efectes de la corrupció en un país mediterrani com el nostre són a molt llarg termini. Algú recorda el temps que va passar abans que Felipe González notés electoralment les corrupteles?

El PP ho sabia, no va fer res i no ha estat fins al 20-D que, amb 40 diputats de C's i 69 de Podem, la corrupció li ha començat a fer pessigolles. Un efecte similar al de CDC. El partit de Mas tampoc ha fet res més enllà de maquillar la realitat del que li ve a sobre. La prova està en les connexions de tots els casos revelats els últims dies. Darrere hi ha sempre els mateixos personatges, els sistemes son idèntics i els del nou partit refundat (quina contradicció) ens tenen entretinguts amb la polèmica del nom. El «PDC» s'ha convertit en la cançó de l'estiu.