Les catxes, al pòquer

Encara no han passat cent dies del nou govern i el president dels EUA ja ha donat prou mostres del seu tarannà polític: actua per impulsos, sense cap estratègia. Exemples: l´incident amb la Xina abans d´ocupar la Casa Blanca; el bombardeig de la base siriana de Xairat en resposta a l´ús d´armes químiques per l´aviació de Bashar al-Assad amb la hipotètica complicitat russa; no demanar el preceptiu permís del Congrés, previ a una acció de guer­ra contra una altra nació; intercanviar elogis amb Putin mentre preparaven la visita a Moscou de Rex Tillerson, secretari d´Estat, per comminar el rus a canviar de política i a retirar el suport a Bashar al-Assad. Mentre es posava l´estrella de xèrif, la seva irresponsabilitat ens ha retornat a l´època de la guerra freda. I critica Obama, però l´imita, com demostra la foto mentre seguia el vol dels Tomahawk, igual que el seu predecessor quan un escamot va matar Bin Laden. I si tot plegat no va ser més que una barroera maniobra per distreure l´atenció sobre la possible implicació russa en la campanya electoral?

Per més certa que sigui la participació russa a Síria, un bombardeig no és la millor manera d´iniciar la nova política exterior i la relació amb els seus adversaris principals, la Xina i Rússia. La política internacional no és una partida de pòquer on les catxes siguin la pauta de joc, sobre tot quan no es coneix prou els companys de taula. Per una raó: un dels jugadors podria ser més fatxenda que ell. Putin, ho ha dit, seguirà donant suport a Al-Assad, i Xi recomana calma sobre Corea del Nord. Dos «èxits» de Trump.

(Mentrestant, aquí sempre ens quedarà la por que algú vulgui repetir la foto de les Açores).