Catalunya, fora de la UE

No hi ha massa diferència entre el que ha dit Carles Puigdemont sobre la Unió Europea («És un club de països decadents, obsolescents, en el qual manen uns quants, a més molt lligats a interessos econòmics cada vegada més discutibles») i el que portava la CUP en el seu programa electoral del 27-S («No reconeixem l´actual UE, que només serveix per garantir els privilegis del capital i que no representa els interessos de les classes populars europees»). Una de les coses que més m´ha sorprès del procés independentista és que a molts catalans no els importa quedar fora de la Unió Europea: un 23% dels votants de JxSí i un 41,8% de la CUP, segons una enquesta del CEO, després que hagi quedat clar que, en cas d´independència, Catalunya sortiria de la UE. És una desafecció que s´ha anat coent els últims anys: si la UE no ens dona suport, marxem. Com si Catalunya fos de debò el que somiava Francesc Pujols. De moment, sense cap independència efectiva, ja han marxat els dos bancs catalans i multitud d´empreses. El relat d´autocomplaença ha calat fort en molts sectors.

La democràcia, la llibertat i l´estat del benestar són més una excepció que una generalització en tot el món. Només tres àrees gaudeixen d´aquest privilegi amb uns alts nivells de qualitat: l´Amèrica del Nord (Estats Units i Canadà); Oceania (Austràlia i Nova Zelanda) i la Unió Europea (a més de països com Suïssa i Noruega, que no formen part de la UE però hi estan connectats). D´aquestes àrees, Estats Units és un gran país, però el seu estat del Benestar dista molt de la UE: la sanitat no està universalitzada i milions de ciutadans no reben cap protecció de l´Estat. Austràlia i Nova Zelanda són dos països que funcionen, però no conec massa detalls. L´Europa dels Schuman, De Gasperi, Adenauer, Spaak, Hallstei, etcètera, construïda després de la Segona Guerra Mundial, és el més formidable espai de democràcia, llibertat, benestar i solidaritat que ha conegut mai el món. Amb imperfeccions, per descomptat. També amb moltes coses per millorar: harmonització fiscal, menys pes dels estats nació, combatre les desigualtats. I cal ser permanentment crítics i exigents. Imperfeccions que també sobresurten a la Generalitat: ineficiència des de fa anys, nepotisme i uns alts nivells de corrupció amb casos ja sentenciats i d´altres en plena instrucció judicial. Els grans avenços d´Espanya (i Catalunya) es produeixen després de l´entrada a la UE (1986). La Justícia europea és també una salvaguarda: les clàusules terra, diverses sentències sobre abusos bancaris, la lliure competència o la liberalització comercial de Catalunya són gràcies a la garantia jurídica de pertànyer a la Unió Europea.

Catalunya hauria de repassar més els seus clàssics. Josep Ferrater i Mora, un dels grans filòsofs del segle passat, va escriure en un assaig que «catalanitzar Catalunya vol dir, en efecte, al mateix temps europeïtzar Catalunya. Provincianitzar Catalunya és la manera més eficaç d´allunyar, i de retop isolar, Catalunya d´Europa (€) Cada una de les zones europees que tenen una personalitat la fan servir per a fins comuns. I llur contribució a aquests fins és més substanciosa com més grans són la força i més ben acusat el ´temperament´ de cada zona. La vella ideal nacional -i, a fortiori, nacionalista- s´està batent en retirada, i en moltes ocasions es disposa resignadament a rebre l´extremunció (€) Una Catalunya ´urbana´, viva, autèntica; això és el que vol dir ´una Catalunya europea´. Tota la resta és jocfloralisme, pairalisme». Ferrater i Mora va escriure aquesta anàlisi l´any 1960. Més de mig segle després, la CUP, en la qual sembla inspirar-se cada cop més Carles Puigdemont, rebutja formar part de la UE i prioritzava en el seu programa electoral les relacions amb Veneçuela, Cuba, Colòmbia, Sàhara, Palestina, Kurdistan i Euskal Herria.