La diversitat catalana

A Olot, els partits independentistes han obtingut el 73,6 dels vots pel 6,8% de Ciutadans. A Vic, el 74,1% dels vots són per als independentistes i el 7,9% per a Ciutadans. A Santa Coloma de Gramenet, Cs i PSC sumen el 59,4% mentre JxCAT es queda en un 5,4%. I a Cornellà de Llobregat, Cs i PSC tenen un 58,3% i el partit de Puigdemont un 5,9%. Són uns exemples dels molts que podria citar de dos espais catalans antagònics. L´interior i el metropolità. Ni millors, ni pitjors, ni més savis, ni menys. Tenen poc a veure entre ells, llevat que pertanyen a una mateixa comunitat de ciutadans (Catalunya). Són sociològicament immutables. Representen els dos blocs en els quals s´ha dividit Catalunya. Un forma part de la Catalunya del 47,4% dels vots que anhela fervorosament la independència i l´altre del 52,6% de catalans que prefereix seguir a l´Estat espanyol i a la Unió Europea. Existeixen des de fa anys, però últimament estan confrontats per múltiples raons. Hi ha més emotivitat que racionalitat. El sentiment nacional ha foragitat l´eix dreta/esquerra, en benefici de la dreta, tot sigui dit. La política de debò és cercar fórmules per governar ambdues comunitats. Gestionar la vida i el benestar de tothom. Sense exclusions. Sense imposicions a l´una o l´altra. Des del Govern de Catalunya i des del Govern d´Espanya. Ja sé que són temps d´extrems i que molts catalans no volen mitges tintes: o independentistes o antiindependentistes. Cadascú amb la seva camiseta i la bandera corresponent, i si convé trepitjar l´adversari per guanyar es fa, com deia Carlos Bilardo als seus futbolistes. Podem seguir atiant la confrontació, però amb el benentès que té un cost molt elevat.