Ni Torra ni Madrenas ho volen

No sempre allò que és ideal per al conjunt de la societat es converteix en un paradigma del bon fer en política. Sinònims del mot paradigma són «exemplar» i «nucli central d'una teoria que subministra la base i el model per resoldre problemes i avençar en el coneixement per a resoldre un problema». El bon fer en política és intentar el consens a partir de la certesa que no existeix una única visió, ni una única veritat. Allò que anomenem l'entesa i l'acord per fer un camí junts, no pas apilonats, a la recerca de quelcom beneficiós per al conjunt de la societat.

Va haver-hi un temps en què Girona i la seva demarcació electoral eren el paradigma del consens. Se li va donar el nom d'«estil gironí de fer política». D'això en sabem alguns que o bé en fórem impulsors -els amics Manuel Nadal i Arseni Gibert o un servidor, per exemple, al front del PSC i de CDC, respectivament- o bé foren excel·lents executors d'aquest veritable new deal reformista. Per exemple, en Salvador Carrera, que transformà la política local en eina indiscutible de millora, de progrés i d'èxit. Les hemeroteques en són testimonis i ningú no disposa d'autoritat suficient per desmentir-ho. En aquest supòsit, faltaria a la veritat.

No és el cas d'avui. La guerra entre partits polítics i els entrebancs dins els mateixos governs de coalició ho fan impossible. Només cal veure el Parlament o el Congrés dels Diputats, el Govern de la Generalitat o l'executiu d'Espanya per confirmar allò dit suara. Una olla de grills, un niu de mediocres. Però, tanmateix, com tenen dit des del notari Juanjo López-Burniol al diplomàtic Carles Casajuana, passant per l'editorialista del Diari de Girona, seria aconsellable una entesa entre les formacions polítiques per a resoldre junts els efectes econòmics de la COVID-19, en ser destructius de l'economia productiva.

Segons el lema de Johnny Carson, un mític presentador nord-americà de programes de mitjanit, «tot ha de semblar fàcil», però, en aquest cas, alguns estan entestats que sigui impossible arribar a la convergència de partits en benefici d'un be superior com és sortir d'aquesta pandèmia amb el mínim de destrosses econòmiques factibles. Posem-hi noms: el vicari Quim Torra i l'alcaldessa en funcions Marta Madrenas. Tots dos s'hi han negat en rodó. Pertanyen a una mateixa religió, l'independentisme, i tenen un mateix dogma, Catalunya té el dret natural a esdevenir un estat membre de l'ONU. Només aquesta doble pertinença que ambdós converteixen en diabòlica pot explicar que ni liderin cap unitat política en favor de la reconstrucció i que, al damunt, rebutgin les propostes presentades per Miquel Iceta i Silvia Paneque, respectivament, en nom del PSC, o les crides fetes des de totes les representacions empresarials i sindicals del país, àdhuc de think tanks de tota mena i color. Arribats aquí, riure és l'única sortida, seguint el consell de l'Andreu Buenafuente, i que plorin els directament interessats, que alguna responsabilitat tenen en l'actual estat de les coses.