Nostàlgia i altres coses

Per començar, un exercici de nostàlgia. Ja fa més de mig segle que varen desparèixer els trens de via estreta que havien comunicat molts pobles gironins. Ens entendrem millor: els populars carrilets. El de Girona a Palamós i Palafrugell va circular durant 69 anys. El de Girona a Sant Feliu de Guíxols ho va fer 77 anys. El tren d’Olot a Girona va funcionar 58 anys; i era valent aquell tren: pujava fins a 558 metres d’altitud, a Sant Esteve d’en Bas; venia d’una altitud de 75 metres a Girona. El tren d’Olot és molt recordat pels excursionistes perquè travessava unes comarques molt riques en patrimoni natural i excursionístic; lluny de l’alta muntanya, aquí es realitza excursionisme de totes les intensitats, des de la placidesa de les fonts amagades fins a l’altivesa del Puigsacalm i del Puig dels Llops passant per amagatalls com el de les Olletes, santuaris i ermites per poder triar entre una vintena d’advocacions, llunyanies com els embassaments del Ter, i Cabrera i els Aiats,i espadats com Santa Brígida i el Far, i el recolliment de Cogolls i les immensitats de Pla Traver. Els vagons de fusta, càlids i acollidors, es transformaven en conservatoris de música, llavors que la cançó de muntanya omplia molts llibrets de cançoners i era qüestió d’aprendre les novetats (només el compositor Elisard Sala va crear 300 cançons de muntanya). Harmòniques, motxilles a rebentar, sabates ferrades, bons esperits de «sortir», tot va fer que el tren d’Olot fos conegut com el tren de l’excursionisme. Punt.

Però el tren d’Olot també s’anava modernitzant en estructura i en serveis, com nova tracció Dièsel, vagons metàlics, i un simpàtic augment de «dos pesetas por suplemento de velocidad»… Un exemple d’eficàcia és de l’any 1963 quan, el dia de Tots Sants, per venir a Fires de Girona es varen vendre 6.000 bitllets, el dia punta de tota la història del tren; si aquells viatgers haguessin vingut a Girona amb autocars, portaven un problema d’aparcament.

El tren d’Olot a Girona es va clausurar el dia 15 de juliol de 1969. Es va despreciar un seriós projecte de futur que havia treballat Martí Piera i Escofet, enginyer Director General de la companyia ferroviària. El projecte era així: augmentar l’amplada de les vies; unir dues línies, la de Sant Feliu de Guíxols i la d’Olot; allargar la línia cap a Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, amb túnel al coll de Coubet. S’hauria connectat així Sant Feliu de Guíxols amb Ripoll, donant més respir a aquella part del nord-oest gironí, que sempre queda despenjat. Aquell projecte va ser menystingut i enterrat.

En aquell menyspreu de l’ocasió va fallar la consideració de les 3 E que recomanen els anglesos per quan es vol emprendre una gran obra: esforç polític, economia i enginyeria. Els enginyers estan a punt, volen feina. L’economia, quan convé, surt de sota terra. Però els polítics que han de posar-hi l’esforç, ja se sap, a vegades no hi veuen més enllà del nas.

Acabem recollint algunes notícies (serien les «altres coses» del titular d’avui ) que parlen d’un projecte de tren o tramvia de la Costa Brava, que vorejaria el massís de les Gavarres. Mireu, faria pensar en aquells recorreguts dels antics carrilets; salvant totes les prudències podríem dir que la història es repeteix, o es vol repetir. Potser per això m’ha sortit tant de record nostàlgic a la primera part de l’article. Mantinguem la recomanació anglesa de les tres E: esforç polític, economia i enginyeria.