Per començar, un exercici de nostàlgia. Ja fa més de mig segle que varen desparèixer els trens de via estreta que havien comunicat molts pobles gironins. Ens entendrem millor: els populars carrilets. El de Girona a Palamós i Palafrugell va circular durant 69 anys. El de Girona a Sant Feliu de Guíxols ho va fer 77 anys. El tren d’Olot a Girona va funcionar 58 anys; i era valent aquell tren: pujava fins a 558 metres d’altitud, a Sant Esteve d’en Bas; venia d’una altitud de 75 metres a Girona. El tren d’Olot és molt recordat pels excursionistes perquè travessava unes comarques molt riques en patrimoni natural i excursionístic; lluny de l’alta muntanya, aquí es realitza excursionisme de totes les intensitats, des de la placidesa de les fonts amagades fins a l’altivesa del Puigsacalm i del Puig dels Llops passant per amagatalls com el de les Olletes, santuaris i ermites per poder triar entre una vintena d’advocacions, llunyanies com els embassaments del Ter, i Cabrera i els Aiats,i espadats com Santa Brígida i el Far, i el recolliment de Cogolls i les immensitats de Pla Traver. Els vagons de fusta, càlids i acollidors, es transformaven en conservatoris de música, llavors que la cançó de muntanya omplia molts llibrets de cançoners i era qüestió d’aprendre les novetats (només el compositor Elisard Sala va crear 300 cançons de muntanya). Harmòniques, motxilles a rebentar, sabates ferrades, bons esperits de «sortir», tot va fer que el tren d’Olot fos conegut com el tren de l’excursionisme. Punt.

Però el tren d’Olot també s’anava modernitzant en estructura i en serveis, com nova tracció Dièsel, vagons metàlics, i un simpàtic augment de «dos pesetas por suplemento de velocidad»… Un exemple d’eficàcia és de l’any 1963 quan, el dia de Tots Sants, per venir a Fires de Girona es varen vendre 6.000 bitllets, el dia punta de tota la història del tren; si aquells viatgers haguessin vingut a Girona amb autocars, portaven un problema d’aparcament.

El tren d’Olot a Girona es va clausurar el dia 15 de juliol de 1969. Es va despreciar un seriós projecte de futur que havia treballat Martí Piera i Escofet, enginyer Director General de la companyia ferroviària. El projecte era així: augmentar l’amplada de les vies; unir dues línies, la de Sant Feliu de Guíxols i la d’Olot; allargar la línia cap a Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, amb túnel al coll de Coubet. S’hauria connectat així Sant Feliu de Guíxols amb Ripoll, donant més respir a aquella part del nord-oest gironí, que sempre queda despenjat. Aquell projecte va ser menystingut i enterrat.

En aquell menyspreu de l’ocasió va fallar la consideració de les 3 E que recomanen els anglesos per quan es vol emprendre una gran obra: esforç polític, economia i enginyeria. Els enginyers estan a punt, volen feina. L’economia, quan convé, surt de sota terra. Però els polítics que han de posar-hi l’esforç, ja se sap, a vegades no hi veuen més enllà del nas.

Acabem recollint algunes notícies (serien les «altres coses» del titular d’avui ) que parlen d’un projecte de tren o tramvia de la Costa Brava, que vorejaria el massís de les Gavarres. Mireu, faria pensar en aquells recorreguts dels antics carrilets; salvant totes les prudències podríem dir que la història es repeteix, o es vol repetir. Potser per això m’ha sortit tant de record nostàlgic a la primera part de l’article. Mantinguem la recomanació anglesa de les tres E: esforç polític, economia i enginyeria.