Un tracte inhumà

Que la sanitat pública fa temps que no rutlla com hauria, ho sabem tots. Però tenir algú ingressat des de fa dies, amb un dolor literalment insofrible, i pendent de cirurgia, va molt més enllà d’això… és simplement inhumà, indecent i vergonyós.

Des del primer moment que ma mare va ingressar a l’Hospital Josep Trueta de Girona que ens diuen que l’operaran demà... i aquí seguim! Després de molts dies, de molts «demà, segur» i sobretot, de molta frustració i impotència encadenada... ni rastre de l’operació! I així, dia a dia, i més enllà del dolor físic, que òbviament es va agreujant com a conseqüència de la immobilització total que pateix, el dolor mental es fa més intens. El sentir-se completament abandonat per un sistema sanitari en el que creies i al qual hi has contribuït de forma religiosa, pagant els teus impostos, des de fa gairebé 50 anys; la incertesa de saber quan acabarà aquesta agonia constant que ni la morfina cura i el sentir que quan de debò necessites que t’ajudin, estàs sol, abandonat i arraconat en una habitació d’hospital sense que ni tan sols algú de la teva família es pugui quedar a dormir amb tu.

És això l’Estat del Benestar? Fins aquí estem arribant? I jo, mentrestant, miro d’animar-la i evitar que el que va començar sent una simple fractura òssia que s’havia de resoldre en qüestió d’unes hores, acabi sent un problema d’angoixa i depressió que derivi en problemes bastant més importants.

 I creieu-me quan us dic que ho intento, i molt, però cada dia costa una mica més que tingui ganes, ni tan sols, de parlar. Però, com li puc dir jo a ma mare que segueixi positiva i forta, que no desesperi i que tot anirà bé, quan el seu dolor només va en augment al mateix ritme que les seves esperances s’esvaeixen?