Un país necessita una oposició forta. Avui Espanya no la té a causa de la crisi viscuda aquests darrers dies al PP. Els atacs despietats entre Gènova i Puerta del Sol han estat letals per a un partit que veu com el seu líder resta tocat de mort i la presidenta de Madrid tacada per un presumpte cas de corrupció. L’autosuïcidi ha estat propi d’una novel·la negra.
Mentre les bases populars no s’ho acaben de creure, la queixalada de Vox a la formació conservadora serà realment important. I per altra banda, Pedro Sánchez veu com les tamborinades que les enquestes li pronosticaven comencen a escampar. Ni els socialistes haurien estat capaços de fer-ho millor en favor dels seus interessos.
L’ enfrontament entre Pablo Casado i Díaz Ayuso ve de lluny. D’íntims amics des de l’època de Nuevas Generaciones han passat a ser enemics irreconciliables. Les acusacions tant de Casado com d’Egea foren ferotges. Cap dels dos admeten –diuen– sospites de corrupció en els seus càrrecs públics i actuaren contra Díaz Ayuso, en saber que el seu germà aprofità l’epidèmia per embutxacar-se presumptament comissions en la venda de mascaretes a la Comunitat de Madrid.
Tot plegat sembra un munt de sospites en la presidència de la Comunitat de Madrid. Els contractes són ja a Fiscalia i tard o d’hora se’n sabrà quelcom més. Però l’esquitxada arribà fins a l’Ajuntament de Madrid i l’alcalde Martínez Almeida també en surt socarrimat. El partit té uns quants militants alliberats al departament de presidència de l’alcaldia i des d’allí s’iniciaren investigacions a Díaz Ayuso en un estil que recorda les pitjors èpoques del PP.
Amb una trencadissa d’aquestes característiques, el futur popular pinta malament. Pablo Casado difícilment podrà ser un cap de cartell amb un mínim de garanties. Al costat del seu secretari general ha administrat pèssimament aquesta crisi i els barons volen passar-li factura. Tanmateix Díaz Ayuso haurà de fer front a les accions judicials i encara que tingui a Madrid molt suport popular, això no l’allibera dels dubtes de presumpta corrupció, la qual cosa malauradament fou quelcom habitual en els seus predecessors. Però aquests foscos episodis en general no perjudiquen massa a les formacions de dretes. Prova d’aquesta amnèsia són les manifestacions d’afiliats i simpatitzants del PP en favor d’Ayuso davant la seu de Gènova. Malgrat aquesta taca, els conservadors madrilenys pensen que es l’única cara visible capaç de frenar Pedro Sánchez i Vox.
Les properes setmanes seran frenètiques i Feijóo des de Galícia es deixa estimar. Ell ha estat clau perquè Casado tanqués l’expedient a Ayuso, encara que pugui ser en fals. La disjuntiva era clara: o es posava fi a la crisi o els barons demanaven un congrés extraordinari, per la qual cosa el líder del partit en 24 hores s’empassà el gripau i oblidà tots els mots gruixuts i acusacions que digué a Carlos Herrera a la Cope. La seva feblesa ja no pot ser més manifesta.
En una setmana la vida política espanyola ha sofert un sotrac impressionant. Avui de ben segur Vox s’aprofita d’aquest vodevil popular, tot engreixant el seu número d’escons, mentre el PSOE ocupa clarament l’espai central. Ambdues circumstàncies fa uns mesos semblaven impensables i avui a la gent patriòtica com Pablo Casado se li hauria de retreure que ha protagonitzat un mal servei a Espanya i es imperdonable en gent d’ordre i d’ honor.
Les properes enquestes de l’ABC, El Mundo i La Razón seran claus per a conèixer quant temps de vida li resta políticament a Pablo Casado. De moment, periodistes com Eduardo Inda i Federico Jiménez Losantos ja han començat a esmolar els ganivets.
