Els Amics de la Unesco convoquen un acte d’apadrinament d’una cèntrica escultura de Girona, hi assisteixen una dotzena llarga de persones i tots en queden contents. Fa uns mesos un impresentable influencer de Youtube explica que enganya a les seves amigues dient que les fa creure que està vasectomitzat per a (disculpeu la literalitat) poder ejacular a dins i obté quatre milions de seguidors. L’Oncolliga de Cassà va organitzar fa poc una interessant conferència sobre alimentació saludable, els organitzadors van quedar contents perquè hi van assistir gairebé una vintena de persones.
La darrera pel·li de Marvel ha recaptat més de deu milions i mig d’euros a Espanya –ignoro les dades locals– mentre al Truffaut projecten pel·lícules primoroses que aconsegueixen unes quantes dotzenes d’espectadors. Hi ha artistes de les nostres comarques que exposen la seva obra i estan encantats de vendre tres o quatre obres. El vespre de Sant Jordi la televisió pública catalana informava cofoia que els dos llibres més venuts havien sigut de dos dels seus presentadors i els programes de RAC1 tenien hemorràgies de plaer entrevistant als autors que presenten programes i els seus col·laboradors mentre que a Girona bons escriptors amb llarga trajectòria ballen per un peu contents d’haver venut uns centenars d’exemplars.
Entre nosaltres es fan representacions de teatre o recitals de músics amb una cinquantena d’espectadors i tothom n’està content mentre la talentosa Rosalía esgota desenes de milers d’entrades arreu del món en poques hores.
No em sembla res malament. És normal que el Barça ompli l’estadi i deu ser normal que un partit entre escolars arreplegui només uns quants pares. És més: és perfectament compatible ser soci del Barça i soci d’Amics de la Unesco i anar al Truffaut i ser fan de Rosalía. Però els que vivim el món de la gestió cultural de proximitat, lluny de la Barcelona capital, molts cops se’ns queda cara de tonto vivint els nostres mons petits. Potser, cada cop més, hem d’assumir que hem de viure en petites famílies que comparteixen inquietuds i gustos. Sort en tenim, encara, que hi hagi mitjans com el Diari de Girona, la sempre amable Televisió de Girona i algunes emissores de ràdio local per sumar a les xarxes socials la difusió dels nostres mons petits. Però, la cara de tonto, persisteix. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.