Té certa gràcia veure com hi ha gent que descobreix, encara avui, conceptes més juràssics que el cagar. La darrera polèmica generada per aquesta població més ingènua, piuladors, periodistes i polítics, bàsicament, apunta a l’espionatge i a l’acte concret de practicar-lo amb governants, que segons sembla és una cosa lletja que els països autoanomenats democràtics no fan mai, perquè això és cosa de dictadors i dels dolents de les pel·lícules de James Bond quan encara molaven. Què serà el següent que els ofengui? Que l’aigua mulla? Que Laporta és un bocamoll? Mal que els pesi, l’espionatge ha anat lligat sempre a l’avenç de les civilitzacions i, sobretot, a la formació dels estats moderns.
Durant el tercer mil·lenni aC, per exemple, a Mesopotàmia, l’emperador accadi va crear una xarxa d’espies-mercaders que l’informaven dels territoris que volia dominar. Dos mil·lennis més tard, el general i estratega militar Sun Tzu, exposava a l’Art de la guerra la importància de controlar la informació de l’oponent abans de la batalla. Grecs i perses també van posar el seu granet i van crear els primers missatges xifrats, així com els romans, que van aprofitar la mendicitat dels esclaus per recaptar informació i evitar atacs estrangers o enfonsar enemics polítics. A l’edat mitjana, les corts estaven infestades de trepes, putes i espies, una mica com els parlaments avui, i ja ben format l’imperi espanyol, fins i tot es va oficialitzar, al Consell de l’Estat, el càrrec d’espia major. Encetada la modernitat, l’espionatge es va anar estenent entre els nous estats; la guerra civil americana, les dues guerres mundials i la guerra freda, així com l’atemptat del president Kennedy o el cas Watergate, capítols vinculats al progrés industrial i tecnològic, van acabar de reeixir aquesta antiquíssima i fructífera professió.
Per a orgull de lectors i cinèfils, la creació de les agències d’intel·ligència de la CIA, el KGB, l’MI6 i sobretot de la nostrada TIA, sempre al servei d’interessos nacionals, van acabar d’acostar-la al gran públic.
Amb internet, els mòbils i els atemptats del 11S l’espionatge es va acabar de generalitzar i estendre socialment gràcies a facebook, twitter, instagram, la meva salut i altres aplicacions que, d’alguna manera, l’han alimentat i banalitzat. Però ara resulta que amb el Pegasus aquest, una aplicació emprada pels estats per espiar governs i personalitats d’alt nivell, els mateixos que sempre han legitimat aquesta cultura de l’extrema vigilància, s’han caigut del llit esparverats, i fins i tot alguns han compost poemes visuals com a protesta. És com tots aquells que han descobert el «cinema verité» amb Alcarràs. O el cinema.
Només diré dues coses: una, que fa segles que el poder ens vigila; i dues, que procureu tapar la webcam del portàtil quan us masturbeu mirant porno. Sí, ja… Aquí ningú es masturba. Ni mira porno. Ni jo, ni jo... M’ho ha dit un amic.
