En l’actual era coneguda com era de la comunicació ha aparegut un problema de relació social o entre les parelles amb el nom d’incomunicació. D’ençà que Marshall McLuhan va teoritzar sobre l’aldea global i convertí l’univers en un petit poblet en el qual tots ens coneixem, atès que estem immediatament informats mercès a les televisions, el cinema, la xarxa, el mitjà audiovisual de què passa ara mateix a Austràlia o Alaska, ens hem convertit en cosmopolites.
Vivim en una aldea on ens creuem permanentment amb tots els espais del món i dels temps antics com moderns, sovint aquests predominen sobre les persones i llocs en què convivim. Molts catalans han viatjat a Egipte i s’han assabentat del que passava en els temps faraònics i potser mai han anat al monestir de Ripoll o Sant Pere de Roda i ignoren la història de Catalunya.
Per altra banda, la percepció d’una realitat la fa més creïble, perquè res ens lliga tant a les coses com el sentit de la vista, és el més fiable i al que més crèdit li atorguem, aquesta és la diferència entre la cultura escrita abans del segle XX i cultura audiovisual, en la primera intervé la ment desxifrant el significat de les paraules i no es configura a l’acte una reflexió precisa; el subjecte ho ha de pair, repensar, per contrast en la cultura televisiva tot està mastegat i dirigit, no cal l’esforç intel·lectual. Consumim informació a tanta velocitat, que la dada nova s’entrebanca amb l’anterior i la neutralitza.
Els missatges que ens arriben estan carregats de continguts conceptuals posats pels diferents mitjans transmissors, fins a l’extrem que McLuhan proclamà que «el mitjà és el missatge». És innegable que el món s’ha eixamplat i els pobles geogràficament limítrofs ja no són els nostres veïns.
La incomunicació no neix a la segona meitat del segle XX i defineix la gent ociosa burgesa, sempre ha palpitat en tota la història de la humanitat i no afecta sols a les classes benestants. Moltes locucions populars ho manifesten. Manta vegades he escoltat expressions com aquestes: «Aquesta parella porten casats més de vint anys, no tenen ni idea d’ells mateixos, l’home no sap qui és en veritat ni el que fa la seva dona, i ella no en té ni idea com és el seu marit que fa anys que li és infidel». O «com es poden entendre aquest parell si ella és una dona sensible, feminista i espiritual i ell un tarambana vulgar, un fanfarró masclista, que només parla de futbol i bajanades». «Ni compartint un sac de sal no és garantia que els matrimonis es reciproquin en una coneixença mútua». «Els pares ignoren què pensa, què comenta el seu fill». Aquest reguitzell de comentaris populars tenen en comú la manca d’informació de qualitat entre les famílies.
En el cinema la incomunicació entesa com la incapacitat de l’ésser humà d’expressar els sentiments a través de les paraules la trobem en pel·lícules d’Ingmar Bergman i no sols referida a situacions de parella, sinó molt especialment en la violència mental dins la família i la concreta relació entre la mare i la filla, però qui més aprofundí en els conflictes i les parets d’incomunicació entre els amants va ser Michelangelo Antonioni que ens va regalar films tan remarcables com La nit, L’eclipse i Blow-Up (un relat de Julio Cortázar). Algunes vegades recorre a la metàfora d’enfocar l’escletxa d’una façana blanca, la càmera es queda quieta durant una estona i tot per mostrar l’esquerda que s’ha produït en la parella.
També Rosselinni en la meravellosa pel·lícula Te querré siempre amb la subtil Ingrid Bergman ens presenta un matrimoni anglès que no es diuen mai res, mentre la societat de Nàpols no paren mai de garlar.
Innegablement que el famós i cruel conte de Franz Kafka La metamorfosi és una denúncia de la hipocresia social, no obstant la seva complexitat admet altres interpretacions. Els individus són estimats si aporten benefici econòmic a la família o a la comunitat; tanmateix, el protagonista, en Gregor Samsa, es va incomunicant amb els pares i germanes, quan aquests observen que es converteix en un estrany insecte i arriba un moment que es trenca el contacte.
(En una declaració García Márquez confessà que es va fer escriptor després de llegir l’encapçalament de la Metamorfosi: «Quan es va despertar, després d’un somni intranquil, es va trobar sobre el seu llit convertit en un monstruós insecte»).
La incomunicació en el matrimoni pot ser deguda al desamor, als secrets, infidelitats, reticències, problemes econòmics, a la violència física o psicològica, però també s’alça un mur d’incomunicació quan el que un voldria expressar delectant-se no complau mai a l’altre o si l’interès cultural i espiritual d’un incomoda fins a provocar-li animadversió a l’altre, si això es produeix, aviat un es replega en el seu interior i s’incomunica amb l’exterior.
«Els camins del senyor són inescrutables» significa que no es poden ni explicar. Si no es pot expressar, perdrem el temps intentant fer-ho. El mateix es llegeix en un aforisme del Tractatus de Ludwig Wittgenstein «Del que no es pot parlar, és millor callar».
Les paraules gastades pel seu ús, pel maneig i manipulació dels mass-media han perdut valor semàntic, s’han embordonit i algunes ja no sabem què volen dir, igual com les expressions tòpiques que s’empren arbitràriament.
Així doncs, abans que la inefabilitat s’apropiï de l’article i xoqui amb un forat negre impenetrable, el millor que puc fer és desitjar al lector una bona setmana.
