El 4 de gener de 2020, el president en funcions i candidat a la presidència del Govern va pronunciar el seu discurs d’investidura davant el Congrés, la cambra encarregada de la investidura del president en el sistema constitucional espanyol. De l’anàlisi de la seva intervenció, destaca molt clarament l’absència de línies estratègiques d’actuació en política exterior. Només un breu desenvolupament de la política europea i el suport del govern espanyol, que aspira a liderar als Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides i l’Agenda 2030: «Europa, Honorables Diputats, és molt més que un mercat, és una autèntica comunitat humanista. valors. (...) Aquesta és una visió amb la qual Espanya segueix abraçant l’ideal europeu. Honorables diputats, amb això conclou la recapitulació d’algunes de les mesures contingudes en l’acord de coalició progressista. Totes són mesures alineades amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible i l’Agenda 2030, amb els quals aquest govern està compromès i a través de les quals pretén donar llum a l’Espanya que volem per a la propera dècada». Només uns quants paràgrafs genèrics en un discurs de 35 pàgines. De la lectura de l’acord d’investidura i del propi discurs d’investidura es dedueix un acord explícit dels dos socis de la coalició: evitar posar el focus en la política exterior, ja que només uns mesos abans de signar l’acord era un element de divergència. El govern de coalició provaria la compatibilitat entre els programes electorals de dues organitzacions polítiques d’esquerra amb notables divergències en política exterior.
El 8 de gener, el president jura davant el cap de l’Estat. I no és fins al 12 de gener que el president presenta els 22 ministres del seu gabinet. En una política de comunicació sense precedents en més de quaranta anys de democràcia, la composició del Govern no es comunica en un sol acte, sinó a través de filtracions parcials confirmades per la presidència. Aquesta estratègia omple l’agenda mediàtica del país fins a quatre dies, just al final de les vacances de Nadal i Cap d’Any. Com que els noms s’estaven filtrant per La Moncloa (residència del president del Govern), van ser confirmats pel Gabinet de Premsa de la Presidència del Govern. L’autor d’aquesta política de comunicació sense precedents va ser el cap de gabinet del president, Iván Redondo, un home clau en el govern espanyol fins a la remodelació de juliol de 2021 i que en pocs mesos ha difuminat el seu capital polític.
Des de la composició del Govern es va veure que el Partit Socialista mantenia la titularitat del Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, amb la nova ministra Arancha González Laya, i del Ministeri de Defensa, amb la ministra Margarita Robles, que va repetir en el càrrec després d’haver exercit com a portaveu parlamentari quan el PSOE era l’oposició (2016-2018). En la reforma ministerial de juliol de 2021, González Laya era rellevada del seu lloc després d’una arriscada gestió de les relacions amb el Marroc, Algèria i el Front Polisari. Va ser substituïda per José Manuel Albares.
La força política liderada per Pablo Iglesias, Unides Podem, va entrar al Govern amb cinc ministeris però cap d’ells s’encarregava de la política exterior. Tanmateix, Pablo Iglesias, amb rang de vicepresident del Govern, era el responsable de l’Agenda 2030 i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides, que representaven una porta oberta per intervenir en política exterior de manera transversal. Iglesias també va abandonar el govern l’abril de 2021 per presentar-se a la presidència de la Comunitat Autònoma de Madrid. La nit electoral del 4 de maig de 2021 va anunciar que abandonava la política activa. Quasi set anys en primera línia política, poc més d’un any en el govern amb el rang de vicepresident.
El programa electoral d’Unides Podem d’abril de 2019 inclou la defensa del reconeixement unilateral d’Espanya de l’Estat de Palestina i el reconeixement de la República Àrab Saharaui Democràtica. Tanmateix, cap d’aquests dos punts calents va formar part del programa de govern vuit mesos després.
En aquell moment quedava clar que Podem renunciava a punts essencials del seu plantejament en política exterior. La diferenciació en política exterior havia estat un element emblemàtic de la divisió entre l’aleshores anomenada divisió entre la «vella» i la «nova» esquerra.
Podem es va presentar a les eleccions al Parlament de desembre de 2015, les seves primeres eleccions al Parlament espanyol, amb un programa impossible de reconèixer als acords de coalició del 2019, només quatre anys després. Rebuig a la presència de forces militars nord-americanes a les bases militars de Morón i Rota; oposició frontal al Tractat de Lliure Comerç entre Espanya i els Estats Units; suport a l’exercici de l’autodeterminació al Sàhara Occidental i concessió de la nacionalitat espanyola als sahrauís residents a Espanya; reconeixement unilateral de l’Estat de Palestina; consulta ciutadana (referèndum) per enviar l’exèrcit espanyol en missions internacionals; el dret a vot per als residents estrangers «estables» i el tancament dels centres de detenció d’immigrants, anomenats oficialment Centres d’Internament d’Estrangers. A més d’altres punts que allunyaven el seu programa de l’agenda socialdemòcrata, que feia temps que s’utilitzava al govern. En la repetició de les eleccions del juny de 2016 el programa no va canviar. En l’activitat parlamentària del partit del mandat 2016-2019 podem trobar diverses iniciatives i votacions parlamentàries en línia amb el seu programa electoral.
De l’estudi comparatiu del programa electoral complet del 2015, al qual només es va afegir un annex de desenvolupament el 2019, i de l’actual programa de govern de coalició, podem concloure que Podem ha renunciat als punts principals i més candents de la seva política exterior. Tanmateix, això no vol dir que no es projecten tensions en el futur de l’acció governamental.
Les relacions amb el Frente Polisario, el replegament de Podem davant la visita a Espanya del president «alternatiu» (president encarregat) de Veneçuela Juan Guaidó i la renúncia a l’autodeterminació del Sàhara Occidental són tres elements emblemàtics d’aquestes renúncies. Però aquests detalls els veurem la setmana que ve en l’última entrega d’aquesta sèrie.
