El cas Mbappé ha arribat –ja era hora– a la seva fi, i amb ell la constatació d’unes quantes certeses. La primera, i no per això més important, és que amb el no fixatge del talent de Bondy pel Madrid, una contractació que segons les parts implicades, estava pactada des de feia eons, als seguidors del Barça, de manera totalment inesperada, els hi ha caigut del cel alguna cosa per celebrar aquest any; les imatges d’uns quants culers al carrer, eufòrics, fent befa al crit de «¿Dónde está Mbappé?, ¿Mbappé dónde está?» sobre el gir d’esdeveniments produïts durant el passat cap de setmana, demostra com ho ha passat l’entitat blaugrana últimament, sobretot els seus soferts aficionats, necessitats de qualsevol excusa, per minúscula i ridícula que fos, per sortir a festejar-la. I ben fet! Les alegries s’han de celebrar sempre! És una cosa que sempre he envejat dels equips petits.
El segon fet inqüestionable és el «pagafantisme» que sembla afectar el Real Madrid. I sé de què parlo, perquè el cas m’ha recordat a una entranyable anècdota personal; quan estudiava a la universitat, vaig estar durant tot un curs darrere d’una mossa, sent molt gentil i cortès, convidant-la a sortir, treballant-m’ho a poc a poc per demostrar-li que, com ella així m’ho havia indicat solemnement, no volia rotllos i anava de debò. Però un dia, en un vist i no vist, va desaparèixer tota una setmana, temps durant el qual es va tancar amb el més llest de la classe per debatre sobre l’eficiència o no de les postures del Kamasutra. Moralina? Doncs això. Justificar el desenllaç del serial Mbappé dient que el jugador va faltar a la seva paraula per fitxar, posa en dubte la fama de tauró dels negocis de Florentino Pérez, «Tito Flo» per amics i «groupies». De veritat ha aixecat el seu imperi tancant negocis amb la paraula? Si és així, els temps estan canviant per què, qui se’n refia avui de la paraula d’algú si no hi ha un document que ho certifiqui? I més amb la gent jove pel mig. Intenteu anar al banc a demanar un préstec amb la vostra paraula com aval i m’ho expliqueu. El «pagafantisme» sol ser sempre un merescut escarment.
El tercer fet que constata el cas Mbappé és el cop quasi mortal donat a la credibilitat de la premsa esportiva. I no tant. Molts assenyalen els mitjans de comunicació com els principals responsables d’aquest embolic serialitzat que res té a veure amb la informació i molt amb un circ mediàtic per tenir enganyats, i sobretot enganxats, als aficionats. Si això ja va quedar patent amb la venuda de fum que la premsa culer va fer durant mesos anunciant a bombo i platet que Messi no fitxaria pel PSG, ara, amb la sorprenent renovació d’en «Tortuga» pel mateix fons qatarià, ha estat la premsa merengue la que ha quedat assenyalada de trilera.
El quart i últim apunt és una sentència preocupant: Qatar i els Emirats continuen comprant, amb total impunitat, les decisions més estratègiques del món.