Veient el videoclip de Pere Aragonès per commemorar el seu primer any com a president de la Generalitat, m’ha vingut al cap aquella dita que diu mira de què es vanta i sabràs què li falta. Aragonès ha afirmat, sense que se li escapi el riure, que «he treballat per posar les institucions al servei de tot Catalunya, perquè tothom se senti representat i perquè tothom senti que en forma part». «Treballo pel país sencer», ha proclamat el president de la Generalitat confirmant que una de les grans virtuts del procés ha estat el domini (o perversió) del llenguatge per dir en públic el contrari del que realment es fa, i que els fidels, i a vegades també els que no ho són, s’ho empassen a ulls clucs. Domini del llenguatge, i mentir, per descomptat.
A banda de països com Hongria i Polònia, és difícil, per no dir impossible, trobar algun país o regió de la Unió Europa amb un grau tan elevat de patrimonialització de les institucions públiques al servei de la majoria governant, com a Catalunya. Només hem d’observar les vidrieres de la seu de la Generalitat a Girona. Des de fa temps, estan engalanades amb uns cartells que no veuran en cap altra seu administrativa de l’Europa democràtica. Els missatges són d’aquest nivell: «Seguim amb càrrecs represaliats (…) La repressió continua (…) Els indults no són la solució (…) L’objectiu és la independència (…) Ara, més que mai independència (…) A més repressió, més determinació». I allà estan, com si en lloc d’una institució oficial fos un casal de la CUP. Només els suprimeixen temporalment quan se celebren eleccions per evitar que el delegat/delegada de torn faci un Torra. I ningú reclama que aquests cartells sectaris siguin retirats. Ni l’oposició. Aquesta és una de les grans tragèdies de la Catalunya processista, la normalització d’allò que a qualsevol altra societat democràtica seria una anomalia inacceptable. És natural que un govern apliqui la seva ideologia a les seves decisions polítiques, però les institucions com a tals han de mantenir la seva neutralitat i el respecte a tots els ciutadans, sobretot si aquests són, almenys, la meitat de la població del país. Així funciona en els països democràtics. Quan Gabriel Rufián afirma en el Congrés que «Espanya no és una democràcia plena» estaria bé que es posés davant del mirall.
I la prova que les vidrieres de la Generalitat estan únicament al servei del Govern i no de tots els ciutadans és que la setmana passada el personal de neteja va rebre ordres de retirar els cartells que havien penjat els sindicats d’Ensenyament en el marc de les seves protestes contra la Conselleria del ram. Aquests cartells, lògicament, eren una crítica al govern amb missatges com aquests: «Dimissió Conseller (…) 6% PIB Educació (…) Retirada decret plantilles (…) Negociació real ja (…) Equiparació salarial», i moltes altres consignes sobre les reivindicacions que tenen plantejades en el pols que mantenen amb la Conselleria; reivindicacions, aquestes sí, que afecten el conjunt de la població, sigui independentista o no. L’educació, encara que sovint també s’intenti instrumentalitzar, és d’interès general. Els cartells van durar de Nadal a Sant Esteve perquè la seva retirada va ser immediata. Ai, las.
Si l’independentisme, com proclama constantment, és el campió de la democràcia i la llibertat d’expressió, ¿per què impedeixen que un col·lectiu tan important com el dels mestres es pugui expressar a la seu de la Generalitat al costat de les proclames patriòtiques i partidistes del Govern? O és que per al nacionalisme la llibertat d’expressió acaba quan algú critica el seu govern? Segurament, una de les explicacions la tenim en l’única veritat que va dir Pere Aragonès en el videoclip d’aniversari: «Treballo perquè aquest país es pugui convertir en un estat independent». Objectiu legítim (i poc realista), però la meitat del país pensa el contrari i també té dret a ser representat per les seves institucions. El supremacisme és això: les institucions i els carrers sempre seran nostres (i TV3, per descomptat).