La campanya electoral que s’està vivint a Andalusia marca dos estils diferents. El PP de Feijóo i el PSOE de Sánchez són completament distants i no només des d’un punt de vista ideològic.
Avui els socialistes són molt més centralistes que no pas els populars. I això es del tot sorprenent des d’un punt de vista històric. Després de les derrotes a Madrid i Castella-Lleó, ara les enquestes pronostiquen una victòria clara de Moreno Bonilla davant un Juan Espadas que encara és força desconegut a la majoria de les províncies andaluses.
Aquesta comunitat –la terra de Felipe González, Alfonso Guerra o Manuel Chaves– fou governada durant 37 anys consecutius pel PSOE. Era el seu nínxol mes important de votants. I compte perquè les generals s’apropen i a Andalusia s’hi juguen 61 escons dels 350 de les corts espanyoles. Una davallada podria ser mortal per a les aspiracions de Pedro Sánchez. I això que el PP pràcticament no té representació a Catalunya i a Euskadi.
Avui els territoris són fonamentals per tal d’assolir uns resultats globals satisfactoris. I en aquest sentit Feijóo deixa llibertat d’acció a uns barons que en una setmana apartaren de la presidència Pablo Casado.
El líder gallec a casa seva guanyava eleccions per majoria absoluta des d’un posicionament personalista i gairebé amagant les sigles del seu partit. La bandera gallega omplia els seus mítings i d’espanyoles se’n veien ben poques. S’apuntava vots no només conservadors, sinó que n’esgarrapava d’altres formacions polítiques fins al punt que al parlament gallec no hi ha presència ni de Ciudadanos ni de Vox.
I això és el que està imitant el president de la Junta d’Andalusia. Amb un discurs centrat i sense estirabots pot sumar la xifra de cent mil vots procedents de l’esquerra moderada que fins ara votava el PSOE. De sumar-los, la seva victòria serà aclaparadora.
Feijóo ha donat suport a Ayuso i no s’oposà al pacte amb Vox a Castella-Lleó. En campanya ja ha anunciat que la federació andalusa tindrà mans lliures si ha de pactar, però aquest escenari sembla a hores d’ara del tot improbable. Soc dels que penso que Bonilla –com a bon liberal– repetirà eleccions abans d’entendre’s amb la ultradreta del tàndem Abascal-Olona.
Mentre, el PSOE cada dia es manifesta més com un partit vell, carrincló que des de Madrid fa i desfà. Ha perdut frescor i lideratge territorial. Es veu com un partit centralista i que no deixa créixer els lideratges autonòmics que no són de la corda. Des de Ferraz es defenestrà Susana Díaz i s’imposà l’alcalde de Sevilla. I aquest relleu es va fer tard i malament. En aquests moments en paguen les conseqüències. L’arribada d’aquest nou candidat provocà la sortida de la majoria de diputats afins a l’anterior direcció, la qual cosa ha ajudat que les bases del partit a Andalusia no es mobilitzin, atès que la trencadissa en els pobles i ciutats fou important.
Feijóo té les assignatures pendents d’Euskadi i Catalunya. Les seves recents declaracions sobre la llengua catalana a les escoles foren desafortunadíssimes, de la qual cosa se n’aprofita el PSC i Salvador Illa, un cap de cartell tranquil, moderat i que concentra el vot no nacionalista.
Si a Castella-Lleó el PSOE no aconseguí ser la força mes votada fou a causa de les plataformes independents sorgides a Àvila, Sòria, Segòvia i a altres circumscripcions a on els electors apostaren per les forces locals en detriment dels socialistes. I aquest es un motiu de reflexió perquè el PP ja en fa prou amb absorbir els antics votants de Ciudadanos. Moreno Bonilla pot ratllar la xifra dels 50 escons que no és res mes que la suma de PP i C’s fa tres anys i mig.
Els resultats a Andalusia s’analitzaran amb lupa perquè baixar de la trentena de diputats –ara en tenen 33– significaria una mort anunciada per al PSOE. En aquests moments ni les bones xifres de l’atur, ni la superació de la pandèmia, ni els fons europeus representen per a Sánchez cap motiu d’optimisme entre l’electorat d’esquerres. Necessiten revisar missatges i descentralitzar la seva estratègia. Contràriament, Feijóo tindrà el camí lliure cap a La Moncloa.