Deu fer uns sis o set anys, estava en un bar de nit amb un grup d’amics, entre ells, l’Álvaro. L’Álvaro –madrileny de soca-rel– es va embrancar en una conversa sobre Catalunya i el català amb un paio que era militant d’ERC «i independentista de tota la vida», va proclamar. Jo em vaig quedar escoltant els arguments de l’un i de l’altre a favor i en contra de la independència o de la necessitat de potenciar el català (aquí tots dos estaven d’acord en què calia). El més interessant de tota la conversa no va ser el seu contingut, sinó la forma: l’Álvaro va estar parlant tota l’estona en català (un català millorable, però ben comprensible). L’altre, quan va saber que l’Álvaro era de Madrid, va passar-se al castellà i no va tornar en cap moment. I així anem.
També hi ha els que canvien automàticament quan en una reunió algú introdueix el castellà. Es produeix un efecte dominó immediat que fa que quasi tothom s’hi acabi passant. Jo procuro preguntar primer: «Perdona, m’entens en català? A mi no em fa res que parlis en castellà, però jo parlaré en català, m’expresso millor». El problema és que cada vegada em trobo més gent que diu que no entén el català.
Deixeu-me fer un altre salt en el temps i tornar a la universitat. El meu primer dia a la UAB vaig conèixer la Carol. Ens vam caure bé de seguida i ens vam posar a xerrar: jo, en català (aleshores encara mantenia la ela gironina) i ella, en castellà. Quan portàvem molta estona parlant, ella em va comentar que era de Lleó. «Ostres! I fa molt que vius aquí?», li vaig dir. «Tres meses», va respondre’m. «Tres mesos? I ja m’entens bé?», li vaig preguntar, absurdament, perquè estava claríssim que sí. «Claro. Son muy parecidos, y con un poco de esfuerzo e interé’s se entiende bien. Y si alguna palabra se me escapa, normalmente por el contexto la deduzco». Des d’aquell dia, tinc clar que qui porta una temporadeta a Catalunya i no entén el català (una altra cosa és parlar-lo), és perquè no li dona la gana. Perquè no hi té cap mena d’interès. I perquè, desgraciadament, no li fa cap falta: pot viure a Catalunya tranquil·lament sense saber ni tan sols dir «bon dia». I així ens va.
Un altre símptoma que les coses no van bé és que cada vegada hi ha més persones que fins ara parlaven un català correcte i que l’han anat degenerant, dedueixo que per influència dels seus fills. Feu revisió: no us heu trobat gent que darrerament diu «vaja» enlloc de quin o quina, en una traducció literal del «vaya» castellà? Vaja sort, vaja mal de cap que tinc, vaja merda tot plegat!
De mica en mica s’han anat abandonant expressions ben catalanes i s’han canviat per traduccions literals del castellà: ou fregit, xocolata calenta, cafè sol, anada i volta. Potser sou dels que heu substituït el «però» català (i el «prò» gironí) pel «pero» castellà? Feu servir l’odiós «això fa molta rissa»? O sou d’aquelles persones que ens fan esperar «un segundet»? Al final, les carnisseries que es fan amb els pobres pronoms febles acabaran essent el menor dels nostres mals. I, és clar, així anem...
