L’ambició despentinada.- Boris Johnson es queda a Downing Street però es respira en l’ambient que és el principi del final del Primer Ministre. L’ambició despentinada va donar una victòria rotunda al seu partit però porta dos anys i mig sense brúixola. Buscant els arguments per justificar que el Brexit va ser un èxit, sense trobar-los. Apostant pel nord d’Anglaterra i no deixant de perdre eleccions locals, allunyant Irlanda del Nord del que queda del Regne Unit i apropant-lo a Dublín. Però el que ha impulsat el vot de censura dintre del seu partit són les mentides descarades sobre el seu comportament durant el confinament per la covid. La mentida esfèrica, sense pal·liatius, es paga cara en política. Johnson té avui un 41% dels seus diputats que han votat perquè marxi.
Theresa May també va sobreviure a un vot de confiança entre els torys. Però se’n va anar a casa al cap de mig any perquè la maionesa ja estava trencada. Johnson és més barroer i descarat. L’hauran d’empènyer amb aigua escaldada. L’operació continua en marxa. Convé retenir la dada i la idea que cap dels primers ministres que han estat sotmesos a una moció de confiança impulsada pels seus diputats han acabat el mandat: de Margaret Thatcher a Theresa May. La crònica de Rafael Ramos des de Londres per La Vanguardia tenia un paràgraf molt bo quan deia que habitualment als primers ministres qüestionats per una moció des de les pròpies files se’ls hi proporcionava una copa de conyac i un revòlver perquè procedissin a acabar amb la seva posició amb dignitat. Ramos deia que en aquest cas era un risc perquè Johnson es veuria el conyac i es posaria a disparar contra tots els que tingués al seu voltant.
La burgesia catalana.- Indispensable el llibre de Manel Pérez La burgesia catalana que es presenta demà dilluns i que ja es pot trobar a les llibreries. En recomano la seva lectura vivament. Descriu d’una manera molt documentada com els mals d’avui venen de lluny, de quasi fa vint anys, quan el món empresarial català no se sap adaptar als codis dels nous temps i no sap comprar i vendre a temps, quan el vincle emocional amb el negoci (en general massa petit) és més potent que les aliances. També parla de la perplexitat d’una burgesia que intenta influir en la política de forma intermitent i bastant poc ben informada. Un llibre per entendre on som. I en els moments de pèrdua de pistonada, els que no entenen o s’adapten al nou món solen sortir amb estirabots que expliquen molt bé el moment polític actual i el cant del cigne de la tardor de 2017.
AP-7.- Dimarts vaig perdre el tren perquè per cinc minuts no vaig arribar a Sants. Vaig sortir amb temps però no calculant prou la nova realitat de l’antiga autopista. El dia que es va acabar la primera concessió d’autopistes a Espanya (la Bilbao-Sant Sebastià) es va posar un peatge tou (menys de la meitat que el preu d’abans) que la va continuar fent transitable. Sento a parlar poc d’aquesta opció.
OTAN, sí.- El 30 de maig es va commemorar els 40 anys de l’entrada d’Espanya a l’OTAN i falten dues setmanes per la celebració de la cimera de caps d’Estat i de govern dels Estats membres. És bo recordar que el socialisme espanyol fa quaranta anys estava en contra de l’entrada a l’OTAN, que després va canviar de posició a través d’un referèndum el 1986 i que posteriorment un socialista espanyol va ser secretari general de l’OTAN, Javier Solana. Avui un president socialista farà d’amfitrió de la cimera. El president d’un govern de coalició en el que el soci menor, Unides Podem, no acaba d’aixecar la veu sobre la seva discrepància en la política exterior i de defensa.
L’entrada a l’OTAN és el principal llegat polític del president Leopoldo Calvo-Sotelo que afirmava en el seu discurs d’investidura: «L’OTAN vol dir que, de manera definitiva, Espanya s’orienta cap a un nou rumb. Si es contempla la línia de la política exterior espanyola fins al 1981, segueix en termes força propers al franquisme. Amb l’ingrés a l’OTAN hi va haver un gir que espero definitiu, gairebé gosaria anomenar-lo secular, de la política exterior espanyola».
A l’octubre del mateix any es produeix el debat parlamentari. Els vots a favor dels grups parlamentaris d’UCD, l’Aliança Popular, la Minoria Catalana i la Minoria Basca es troben amb l’oposició en bloc dels partits d’esquerra. Des del 1977 el rebuig a l’entrada a l’OTAN havia esdevingut un senyal d’identitat política per als partits d’esquerra malgrat que el govern de la República espanyola a l’exili s’hi hagués mostrat favorable. En el mandat d’Adolfo Suárez, aquest va preferir evitar el debat per defugir uns punts que haurien pogut perjudicar els difícils equilibris de la transició. Només a l’octubre del 1980, Suárez tracta l’assumpte de l’ingrés a l’OTAN amb el seu ministre d’Exteriors, José Pedro Pérez Llorca i posteriorment li dona instruccions de preparar el terreny per la via de la màxima discreció i sondejant els països més refractaris a la candidatura. Suárez va dimitir el gener del 1980 i no es va conèixer fins molts anys després aquests incipients passos al final del seu mandat. En termes generals, Suárez era molt més partidari de mantenir relacions amb el món àrab i els països no alineats. En la seva mentalitat encara hi era present la històrica i peculiar relació del franquisme amb els països àrabs (per exclusió de poder tenir millors interlocutors i per l’africanisme biogràfic de Franco). Va haver d’arribar un president format en els estàndards de les relacions internacionals del món occidental i poliglota, Calvo-Sotelo, per impulsar de forma decidida l’ingrés. El 28 d’octubre del 1982 el Partit Socialista Obrer Espanyol guanya les eleccions parlamentàries amb una majoria absoluta de 202 escons al Congrés. És nomenat ministre de Defensa Narcís Serra, que ja s’havia posicionat obertament per la permanència en l’aliança atlàntica, amb un encàrrec ben concret: virar cap a la permanència i desfer el nus d’un dels grans i rars dissensos en política exterior en els inicis de la democràcia.
