Aaquestes alçades no sorprèn que la separació de dues persones populars sigui motiu de converses inacabables, com tampoc que ocupi espai als mitjans de comunicació. És evident que les xarxes socials ho amplifiquen tot, però ja passava abans amb la proliferació de programes i revistes del cor que retransmetien en directe les desfetes sentimentals. El problema és justament aquest, que no ens sorprèn: donem per sobreentès que el que passa a dos personatges públics és de domini públic, i que d’alguna manera està escrit que aquesta finestra a la seva intimitat està oberta i a la vista de tothom. El debat de la privacitat i els seus límits mai el tancarem perquè l’hem obert en fals, i per més que t’exclamis sempre hi haurà algú que et raonarà amb mil obvietats que els destinataris de les xafarderies sabien on es ficaven. En alguns casos això és veritat, perquè els mateixos protagonistes s’hi han prestat, però en d’altres s’envaeix sense miraments la vida privada dels afectats. El cas de Shakira i Piqué n’és un bon exemple. Poden caure més o menys bé, es pot entendre l’interès que susciten, però tots plegats faríem bé de recordar que hi ha menors implicats i que, una vegada destapada la caixa de trons, burxar en determinades interioritats és portar la curiositat a un nivell psicopàtic. Perquè al final, el més greu no és veure que tothom en parla sense tenir ni idea de res, sinó trobar-se anàlisis presumptament profunds sobre les seves decisions a mitjans de comunicació presumptament seriosos. Articles llargs escrits amb vocació creativa que es fiquen al cap dels protagonistes (sense conèixer-los, dada important) i s’atreveixen a especular amb les seves derives psicològiques, talment com si el cronista el terapeuta personal de la parella. Una cosa és informar d’un fet (i ja seria discutible la proporció de temps o espai que se li dedica, tal i com va el món) i una altra molt diferent servir-se’n per extrapolar sense fonament i jutjar les emocions alienes. No, estimats opinadors, saber què ha passat en una separació no t’apodera per jutjar els seus motius ni per escriure perfils íntims. I per públics que siguin els seus protagonistes, la funció del periodisme no és (o no hauria de ser) aprofitar les tendències d’opinió per obtenir uns quants clics i likes de més, ni tampoc la de dedicar espai i temps (dos conceptes cada dia més devaluats) a alimentar l’anhel de frivolitat. No ens enganyem: una vegada has dit que s’han separat, tot el que ve després és conversa de cubata a la mà.
