L’any que ve farà 44 anys de les primeres eleccions municipals. L’ambient de la campanya que va precedir aquelles eleccions era de canvi de cicle; de substituir l’antic règim pel de la democràcia. La constitució dels primers consistoris es va fer amb il·lusió i, també, amb confrontació, perquè la lluita de classes i la transformació social figuraven en tots els programes dels múltiples partits d’esquerres que van concórrer a les eleccions. Però hi havia una cosa que unia als nous regidors; trencar amb el passat i construir la nova Catalunya dels pobles i les ciutats, recuperant l’esperit de la Mancomunitat de Municipis de Prat de la Riba i de la Generalitat republicana de Francesc Macià i Lluís Companys.
Als darrers anys del franquisme les associacions de veïns havien crescut com a bolets a la majoria de ciutats catalanes i amb la convocatòria d’aquelles primeres eleccions els partits van atraure els principals líders d’aquestes associacions, amb la qual cosa el moviment veïnal va quedar descapitalitzat i amb poc marge de moviment, perquè els seus líders ja havien ocupat la sala de màquines dels ajuntaments, que era allà on hi havia poder i diners. La il·lusió col·lectiva per transformar la societat heretada era evident.
Els nous edils van arribar als consistoris sense que se’ls pogués retreure res pel que fa a la gestió pública, perquè fins aleshores no havien ocupat cap càrrec, tot i que en alguns casos, no gaires, van continuar als ajuntaments polítics que havien ocupat el càrrec durant el franquisme, especialment en pobles petits on els regidors o alcaldes reelegits tenien molt poca o nul·la vinculació amb el franquisme, però que havien exercit el càrrec per la seva bona relació amb els veïns.
Més de quatre dècades després, la il·lusió per formar part d’un ajuntament ha canviat. Alguns que s’han dedicat a la política municipal amb esperit de servei i amb honestedat n’han sortit escaldats, perquè en molts moments la pressió que han patit ha estat insuportable, tant per part dels partits de l’oposició, com pels veïns disconformes amb la gestió feta, com pels mitjans de comunicació i ara, fins i tot, per les xarxes socials. I tot això sense entrar en la discussió demagògica dels sous d’alcaldes i regidors, que es dediquen exclusivament a l’ajuntament amb un contracte que caduca al cap de quatre anys.
Tot plegat ha provocat que a hores d’ara els partits tinguin problemes per trobar gent per anar a les llistes. És veritat que, com a tot arreu, hi ha vividors, individus que sense ofici ni benefici es dediquen a la política municipal i que el que cobren allà no ho aconseguiren cobrar en cap altre àmbit.
Però, en canvi, hi ha professionals de prestigi que podrien dedicar uns anys de la seva vida a la cosa pública i més concretament al seu municipi, però que no ho fan perquè només hi perdrien. En primer lloc, cobrarien menys del que cobren a l’empresa o a l’administració on treballen. En segon lloc, els discutirien el sou i s’haurien d’escoltar que són a l’ajuntament per beneficiar-se’n. En tercer lloc, disposarien de menys temps per dedicar a la família, perquè la política municipal és francament absorbent. En quart lloc, haurien de lluitar contra una burocràcia farragosa per tirar endavant els seu projectes. I, en cinquè lloc, haurien de fer front a tot tipus de crítiques i a estar disposats a escoltar pocs elogis.
Però afortunadament, malgrat això hi ha gent que porta la política a dins i que se sent recompensada per poder treballar pel seu municipi, per la notorietat que els confereix el càrrec que ostenten o simplement perquè pensen que tots tenim o hauríem de tenir l’obligació de contribuir d’alguna manera a la gestió pública. Sense elles i ells, els ajuntaments serien un desert.
