He manllevat una frase del President de la Diputació de Girona, Miquel Noguer, perquè amb la seva brevetat i senzillesa explica perfectament la funció d’aquesta institució: «un instrument que serveix per generar solucions públiques de proximitat i per conjugar interessos diferents i sovint contradictoris», una declaració d’intencions que ha quedat recollida a l’opuscle que s’ha editat amb motiu de la commemoració dels 200 anys de vida d’aquest organisme provincial.
Efectivament, el mes passat, concretament el 13 de maig, va fer dos-cents anys que el 1822, en un pis del número 7 de la Plaça del Vi, domicili particular del polític Josep Pedrol, es va constituir oficialment la Diputació de Girona. Segons un documentat treball del periodista Jordi Grau, a la trobada hi varen participar a banda del propietari que presidí la reunió, Gervasi Gironella que va actuar com a Secretari, Pere Felip de Vilopriu, Josep Fina de Palafrugell, Antoni Iglesias d’Osor, Carles Bosch de La Jonquera i Francesc de Camps de Girona. Segons l’article esmentat, el nou organisme, que va néixer de manera modesta, sense seu oficial ni una mínima estructura organitzativa, va ser possible gràcies als canvis polítics sorgits arran de la constitució de les Corts de Cadis l’any 1812 on es varen posar les bases per a la creació d’estructures administratives de proximitat que anessin més enllà dels municipis.
L’exposició que amb motiu d’aquesta efemèride s’ha instal·lat a la Casa de Cultura de Girona i que hi romandrà fins el dissabte 25 d’aquest mes de juny, és oportuna no només per apropar al coneixement de la gent el rol institucional d’aquest organisme en la vertebració administrativa i política del territori, sinó per donar a conèixer els serveis que ofereix a través del món municipal. No sé si interessadament, però el fet és que durant molt temps s’ha volgut incorporar en l’imaginari col·lectiu la idea que les Diputacions provincials eren un invent del franquisme i, per tant, era convenient i necessari eliminar-les per ineficients. En aquesta línia d’atac directe suposo que devien contribuir-hi tristos episodis com aquell de la dècada dels anys 70 quan el president de la Corporació Antoni Xuclà Bas, directiu de la paperera Torras Hostench, impulsés amb diner públic una campanya de reforestació dels boscos amb la plantació d’eucaliptus, uns arbres que, curiosament, són els que millor serveixen per a la producció de la pasta de paper. Amb tot, però, és evident que fins en els períodes més grisos de la dictadura, la Diputació va tenir eines per encarar reptes de futur particularment en el sector turístic, impulsant la creació d’organismes com el Consorci de la Costa Brava o la Comunitat Turística de la Costa Brava antecessors en el temps del Patronat de Turisme, un instrument vàlid i eficient per encarar el present i obrir-se al món. En els darrers anys també s’han impulsat d’altres iniciatives d’interès supramunicipal, entre les quals cal destacar el Consorci d’Aigües de Girona, el Dipsalut o l’extensa xarxa de Vies Verdes.
L’agost del 2010 el Parlament de Catalunya, en temps del president José Montilla, va aprovar la Llei 30/2010 de creació de les Vegueries. La de Girona recollia les seves comarques actuals però en deixava fora La Cerdanya que s’incorporava a la de nova creació del Pirineu. L’objectiu d’aquesta normativa era sens dubte allunyar la percepció d’un passat fosc i, alhora, regular la transició de les Diputacions catalanes al Consells de Vegueria de nova creació. Ben aviat, però, es va aprovar una moratòria en la seva aplicació i a hores d’ara la llei de Vegueries deu romandre al fons del calaix de l’oblit ja que amb el pas del temps, els mateixos que varen aprovar-la se n’han adonat que, com diu el periodista Jordi Grau, «si la Diputació no existís s’hauria d’inventar». Això i molt més és el que explica aquesta mostra que anirà itinerant per les comarques gironines amb un noble propòsit de difusió i coneixement d’una realitat que té 200 anys de vida.