Quan per fi trobo una benzinera en aquest immens bosc nòrdic que és Suècia, on visc part de l’any, aturo el cotxe i atenc la videotrucada d’un col·lega periodista de Girona. Mantinc la ràdio encesa en espera de la informació del clima, d’aquí a una mica serà Midsommar (el Sant Joan suec) i esperem bon temps.
Al pis de Girona del periodista apareix de fons TV3 i la notícia que a Gerard Piqué se l’ha vist amb una rossa desconeguda. Volen les coincidències que a la ràdio sueca estan parlant del mateix tema, a més de dos mil quilòmetres de distància, com suposo que ho faran a tot el món. Esmenten Shakira, la selecció espanyola de futbol i el Barça.
A aquestes alçades a ningú l’hauria de sorprendre que la notícia sobre la intimitat d’un famós es propagui com la pólvora, i que aquesta línia entre allò personal i allò públic desaparegui com si tinguéssim dret a saber de la seva vida privada. Però el més anecdòtic i descriptiu del nostre món contemporani és la sentència immediata de l’opinió pública que es faria escoltar durant la setmana als tots els informatius de Catalunya.
Dos dies més tard Piqué va deixar el protagonisme a Santi Millán, el presentador televisiu, de qui s’ha colat a internet un vídeo seu tenint relacions sexuals amb una dona que no era la seva dona. I la gran màquina del jutjat automàtic en què s’ha convertit la societat torna a funcionar a ple.
Ja fa estona que la vida privada dels altres ha passat a ser un simple entreteniment. Però no deixa de ser paradoxal que alhora que es jutja a Millán, es torni viral el vídeo.
Sorprenen els comentaris de la gent, moltes vegades m’aturo a llegir-los amb sorpresa, per fer una ullada a la fauna que s’amaga darrere d’una notícia. Molts anomenen cornuda la dona de Millán, com si en tingués la culpa, entre altres insults. Jo em pregunto de debò que passa a les vides d’aquesta gent tan disposada a la condemna i l’escarni aliè.
I no és que m’importin Piqué, Shakira o Millán. És que l’escarni públic el 2022 em deixa perplex. Fa la sensació que els que agredeixen no ho fan per defensar una idea, sinó per la necessitat d’un «boc expiatori», una persona a qui els més afectats per la frustració redirigeixen la seva agressió. Es veu que la frustració és el tema de la nostra era.
Per això em fascina la declaració de la dona de Millán, quan li van preguntar pel vídeo del seu marit: «la gent folla», va dir traient-se tot victimisme.