D’aquí deu mesos i una mica més, el dia 28 de maig de 2023, hi haurà les dotzenes eleccions municipals en democràcia des de la fi del franquisme. El mandat que s’encetarà el maig vinent ens situarà passats quatre anys a la línia del mig segle de democràcia municipal i aquest mig segle marcarà quan sigui l’hora una fita sense precedents.
He escrit més d’una vegada que més enllà dels accents polítics de les diverses candidatures, en termes generals, el món municipal ha protagonitzat la revolució més sòlida i més profunda de la història contemporània de Catalunya i d’Espanya. Només cal fer un repàs de les realitats de pobles i ciutats el 1979 i la realitat actual. El canvi ha estat espectacular, la intensitat del canvi vertiginosa i l’agenda modernitzadora s’ha apoderat de tota la geografia.
Ara es comencen a moure les peces per d’aquí menys d’un any. Alguns partits han definit ja els perfils dels seus principals candidats i hi ha un degoteig permanent de proclamacions de caps de llista que o bé repeteixen o bé són nous. En graus diversos i potser per aquest ordre ERC, el PSC i Junts han començat a ensenyar les seves cartes. Els dos primers sobre bases certes, aparentment almenys sense cap conflicte. Junts, que conserva una part important de l’amalgama de les candidatures convergents, ha fet també la seva feina però la deriva de la formació, en procés constituent, no ha acabat d’ajudar a la definició d’algunes llistes. S’ha de dir també que queden peces disperses de la trencadissa de la vella comunió convergent i que els espais intersticials, residuals o no, es capfiquen en la voluntat de definir un nou espai de centre que es pugui desempallegar del passat i alhora pugui recomposar una part de la trencadissa; és una part de la feina de Centrem; també potser en menor mesura del PdCat, del PNC, de la Lliga i Lliures i d’altres intents en un esforç per no desaparèixer. Els Comuns, Podem i Guanyem administren una realitat polièdrica que definirà geografies variables i geometries variables i posarà l’accent un cop realitzades les eleccions en els pactes postelectorals.
La dreta i l’extrema dreta en el cas de Catalunya és probable que es reparteixin de manera diferent el seu espai amb retrocés de Ciutadans, potser, amb dificultats, un cert repunt del PP i la incògnita de Vox que ara per ara podria haver començat a tocar sostre.
Però totes aquestes elucubracions són secundàries i fins i tot marginals al costat del gran repte que es dibuixa a l’horitzó de les municipals 2023. L’enunciat de la qüestió, passa per definir quins programes, quins projectes, quines idees força i només subsidiàriament quins lideratges per a fer possibles aquests programes.
És indiscutible que algunes ciutats, podria ser el cas de Girona, amb una recomposició dels lideratges i de les candidatures, després de la decisió de l’alcaldessa de Girona de no concórrer als propers comicis, hagin arribat a un punt de fatiga. Fatiga dels materials, en un sentit simbòlic, fatiga de la ciutadania i fatiga de la capacitat de resposta i sobretot de la capacitat de proposta. Aquí és on es juga a fons el mapa municipal del futur. Quins models de ciutat i amb quins propòsits.
I aquí hi ha una qüestió nuclear: cal assegurar que els ciutadans es situen al moll de l’os de les prioritats. Tots els ciutadans sense distinció i tots amb dret a respostes satisfactòries a les seves demandes. En aquest sentit és lícit de preguntar-nos quina és ara en la societat potscovid l’agenda de les prioritats dels ciutadans i de les seves economies malmeses; per la pròpia sacsejada de l’economia que s’ha trasbalsat, per l’impacte de la inflació en la capacitat adquisitiva dels ciutadans i per l’impacte d’una cosa i altra en la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i un molt preocupant retrocés dels drets individuals i col·lectius.
D’acord que la normalització postcovid permet una recuperació accelerada de l’economia i que ara i durant aquest estiu es viuen moments d’eufòria, si bé ningú no s’està d’anunciar una tardor calenta i difícil. És probable que l’acceleració actual aprofundeixi més l’escletxa entre els que tenen totes les oportunitats i els que no en tenen pràcticament cap. Els grups d’inversors, alguns lobbies fins i tot, no tenen gaire problemes per invertir i per subvertir el mercat i fins i tot és probable que hi hagi poc a fer contra la lògica implacable del mercat. Però situats en aquest punt i de cara al ciutadà mitjà, les classes mitjanes de la nostra ciutat, dels pobles i de les ciutats de Catalunya, quins estímuls econòmics i quins avantatges fiscals s’estan pensant? Els ajuts directes a la rehabilitació i per a les polítiques d’habitatge s’han d’enfocar a les economies individuals i familiars i no als grans grups. I per altra banda després de la insòlita pujada dels impostos i taxes municipals d’aquest any, de cara a l’any vinent quins estímuls i quines rebaixes fiscals es preparen i amb quina discriminació positiva a favor dels que ho necessiten més?
Les polítiques que es proposin i es defineixin han de ser clares, han d’abandonar l’ambigüitat, i han de trencar la tendència al bloqueig i a la paràlisi. En definitiva de forma immediata hi ha alguns ingredients indispensables: polítiques de proximitat, polítiques d’immediatesa i una eficaç dialèctica acció/reacció. Hi ha accions municipals que requereixen mecanismes extraordinaris d’urgència i la capacitat de resposta des de la proximitat i des de la immediatesa xoca amb una teranyina d’obstacles administratius que xoquen amb aquesta mateixa voluntat i necessitat de reacció.
No cal perdre el temps amb grans projectes de ciutat i amb programes ambiciosos per a les properes dècades si no està garantida la condició prèvia indispensable: l’agilitat en la resposta, la contundència en l’eficàcia, la garantia d’una prestació eficient de tots els serveis públics.
Només després d’haver assegurat un programa de mínims ens serà permès de somiar. Mentre val més tocar de peus a terra i assegurar aquest programa de mínims.
